Que el vol de les papallones dibuixi cercles imperfectes em sembla perfecte.

Testimonis del segle XX

Testimonis del segle XX

Coordinadors: Raül Maigí i Laia Soldevila
El cep i la nansa
Autors: Feliu Formosa | Josep Gifreu | Josep Massot |Joan Francesc Mira | Antoni Ros Marbà | Xavier Rubert de Ventós | Ricard Salvat | Eva Serra | Joan Triadú | Anna Veiga | Joan Pere Viladecans.

Sinopsis: 

Què opinen les veus més autoritzades dels canvis que s’han produït en el tombant de segle? Quin testimoniatge clarivident poden brindar-nos com a observadors privilegiats dels nous paradigmes en els diversos àmbits del coneixement?
Com veuen la situació que hi ocupen els Països Catalans respecte al passat i la conjuntura actual? Dotze personalitats rellevants de la intel·lectualitat catalana expressen la seva franca opinió al voltant d’aspectes punyents de la contemporaneïtat. Les seves valoracions crítiques ofereixen una diagnosi lúcida i estimulant per comprendre millor la societat i la cultura catalanes del segle XXI. 

No siguem egocèntrics; les estrelles també brillen de dia.

Cyrano, de Taï-Marc Le Thanh

Cyrano, de Taï-Marc Le Thanh

Il·lustracions de Rébecca Dautremer

Editorial Baula

Cyrano tenia un nas enorme. Cyrano estava enamorat de la seva cosina Roxanna. Però no s’atrevia a dir-li res per culpa del seu enorme nas.
Christian era un jove molt formós que també estava enamorat de Roxanna, però tampoc no s’atrevia a dir-li res perquè era molt enze. Cyrano, que també era poeta, va ajudar Christian a declarar el seu amor a Roxanna. El jove va morir a la guerra i Roxanna el va plorar tota la vida fins que va descobrir, just abans de la mort de Cyrano, que ell era el seu veritable amor.

Obra guanyadora del Premi Llibreter 2007 en la categoria d’Àlbum Il·lustrat.
Us deixo un fragment:

Carta oberta d’un escriptor als mestres

Sovint ens lamentem dels índexs de lectura, i ens preguntem, amb cara de preocupació, de com podem fomentar la lectura; i, subratllem, sobretot entre els més joves.

Sovint, també, ens queixem que als actes culturals, en general, i literaris, en particular, que organitzem la gent de la nostra generació, no acudeixen els més joves.

Jo estic segur que els joves d’avui tenen les mateixes inquietuds que nosaltres dècades enllà. Però s’aixeca una mena de barrera intergeneracional que cosa de saltar.

Crec que el col·lectiu que té la clau per obrir una porta són els mestres; els mestres a qui tant demanem i que tant es veuen abaratits.

Des d’aquí m’ofereixo al professorat, en nom propi i també en nom del col·lectiu d’escriptors, perquè ens aprofitin, ens sacsegin, que abusin de nosaltres, i que ens aproximin al màxim a les aules. La majoria som gent propera, accessible, predisposta, fàcils de trobar; aprofiteu-ho.

H hi ha eines magnífiques que es poden utilitzar com el programa de la ILC Autors a les aules (http://ilc.apmgestio.cat/autors-a-les-aules), però també d’altres.

Intenteu també apropar els alumnes a nosaltres, acompanyeu-los. Construïu ponts, poseu-nos en contacte. Us demanem moltes coses, ho sé, però el premi és el futur.

Allargant finals, a Paper de vidre

Aquest mes em plau col·laborar al número 63 de la revista Paper de vidre, en un projecte interessant i juganer, en el qual han proposat a 31 escriptors allargar el final d'obres diverses. El resultat el podeu llegir al següent enllaç.
Jo, amb tot el respecte del món i procurant no fer cap heretgia, he escollit continuar el conte Riada, de Jesús Moncada, del recull Històries de la mà esquerra.
.
La resta de participants són:

La Caputxeta Vermella, Charles Perrault, per Gràcia Pernorès; El compromís, Serguei Dovlàtov, per Anna Ballbona; La Bíblia , per Biel Barnils i Carrera; «Els set missatgers», Dino Buzzati, per Mònica Batet; El mecanoscrit del segon origen, Manuel de Pedrolo , per Sebastià Bennasar; La néta del senyor Linh, Philippe Claudel, per Aleix Cabrera; «La cara de la desgracia», Juan Carlos Onetti, per Julià de Jòdar; La Bella Dorment, germans Grimm, per Carme Dolz; Les aventures del cavaller Kosmas, Joan Perucho, per Marina Espasa; «Bèlgica», Josep Carner, per Josep Maria Fonalleras; Sukkwan Island, David Vann, per Yannick Garcia; «Annabel Lee», Edgard Allan Poe, per Salvador Macip; «Gil de Biedma» de Ramon Barnils, per Guillem Miralles; El Gènesi, per Lluís Muntada; «El dinosaurio», Augusto Monterroso, per Ramon Pardina; «Els morts», James Joyce, per Josep Maria Pinto; Josafat, Prudenci Bertrana, per Miquel Pujadó; Memòries, Josep Maria de Sagarra, per Adrià Pujol Cruells; Un rei sense divertiment, Jean Giono, per Ricard Ripoll; La broma infinita, David Foster Wallace, per Marc Romera; Quadern gris, Josep Pla, per Joan Safont; La metamorfosi, Franz Kafka, per Lluc Seguí; «Un report per a una acadèmia», Franz Kafka, per Jordi Serra i Garrido; Librerías, Jorge Carrión, per Isabel Sucunza; «Un habitant de Carcosa», Ambrose Bierce, per Carles Terès; «Riuada», Jesús Moncada , per Jesús M. Tibau; El carrer de les Camèlies, Mercè Rodoreda, per Joan Todó; «Je suis né», Georges Perec, per Tina Vallès; El joc dels miralls, Andrea Camilleri, per Pau Vidal; «Un dia esplèndid pels peixos plàtans», J. D. Salinger, per Muriel Villanueva; La tardor barcelonina, Francesc Pujols, per Ester Xargay

Xarxes socials: obrir-nos o tancar-nos?

Sembla indiscutible que les xarxes socials com ara Facebook  són una eina de comunicació fabulosa , una finestra per a enviar i rebre informació d’arreu del món. Deixant de banda la veracitat de la informació que circula, a mi se’m plantegen algunes reflexions.

Quan una persona ens proposa amistat (amistat? crec que, en aquest cas, la paraula amistat no és encertada semànticament, tot i que sí com a màrqueting. Som amics al facebook? Coneguts? saludats?) sovint prenem, com a criteri per acceptar-lo, els seus gustos, aficions, etc. Crec que la tendència general és que, si la persona en qüestió sembla que tingui una ideologia molt allunyada de la nostra no acceptem l’amistat, ens dol tenir-lo a la nostra llista “d’amics”. Les conseqüències d’això és que la majoria de la gent que seguim i que ens segueix som de la mateixa corda, coincidim en moltes formes de pensar, amb la qual cosa, les idees, les opinions, les propostes... viatgen en cercles tancats que s’embadaleixen en l’autocomplaença. D’aquesta manera, els diversos cercles de pensament, d’opinió, són impermeables els uns amb els altres, amb comptades excepcions que, normalment, serveixen per escarnir, criticar, burlar-se, dels “altres”.

Utilitzar la paraula “amic” ens frena per acceptar el contacte amb segons qui  (Twitter crec que ho encerta millor amb “seguidor”), però potser aquesta seria la millor manera d’aprofitar unes eines tan properes; potser hauríem de fomentar el diàleg, l’intercanvi d’idees, el debat, sense caure en l’escarni fàcil; obrir finestres als cercles i ser globals de veritat.

(Fa uns dies vaig fer aquesta reflexió al meu mur del facebook, i podeu llegir o escriure comentari.)

Anunciació? Miracle?

Una entitat bancària m'anuncia que m'ha atorgat un préstec preconcedit (que no havia demanat). Això deu ser un símil, marca s.XXI, de l'anunciació de la verge Maria?

no és

Els campanars no són les campanes.

La sang no és la ferida.

El petó no és l'amor.

El camí no és la vida.

La muralla no és la solució.

La jueva de Tortosa

Me n'acabo d'assabentar d'una iniciativa turística i cultural a Tortosa que fa molt bona pinta: La jueva de Tortosa.
Més informació a la seva web.

Gorriones de la plaza, d'Isabel Hernández Tibau

Les facilitats de comunicació que ens permeten les noves tecnologies ens ofereixen regals que no podem deixar escapar. Un d'aquests regals és haver conegut la Isabel Hernández Tibau, com ja he explicat algun altre cop.
És d'Uruguay, i amb ella no comparteixo lligams familiars, tot i el cognom, sinó de sensacions. I avui em plau presentar-vos un dels seus somnis: la publicació del seu primer llibre. Es tracta de Gorriones de la plaza, un recull de cinc narracions, amb el fil conductor dels records, de la  infantesa, i d'un estruç que es diu Don Juan. Una barreja d'emocions viscudes i d'imaginades, narrades amb tendresa i la cura que es renten els nadons, explicades amb diminutius plens d'estima. M'agrada recrear-me en les descripcions dels espais, passejar-me per la seva plaça, olorar les flors, escoltar el so d'un piano que toca una mestra solitària.
Tinc l'honor que a la solapa del llibre hi aparegui un text meu, breu, com sempre. A més, per aquelles casualitats de la vida, el pròleg està escrit per un vell conegut i amic de lletres i de blogs: Toni Ibanyes, que també en parla al seu blog.
Us deixo amb un fragment:

La calçotada, de Roger Roig i Hugo Prades

La calçotada, de Roger Roig i Hugo Prades
Cossetània Edicions, 2013
En aquest conte el Patufet ens acompanya en la descoberta d'una tradició culinària molt arrelada al nostre país: la calçotada. Els nens i nenes de la colla s'ho passaran pipa mentre aprenen a conrear els calçots, a coure'ls sobre les flames del foc i a menjar-se'ls seguint tot un ritual. Quina gana...!

Llegint L'home de la Lluna

L'home de la Lluna, de William Joyce, és un dels llibres que més li llegeixo darrerament al meu fill, a petició seva. Se'n sap bona part de memòria, inclosa la promesa que fan els Guardians de la Infància, i que prenc com a meva:

l'ànima hi té casa

L'ànima hi té casa, 
als cingles de Siurana;
el món n'és finestra.
.
Inspirat per la foto de l'amic Toni Lluch

vora de si mateix

Passeja vora de si mateix amb por de caure a l’altre costat. La barana es veu fràgil i els genolls comencen a tremolar.

.

(Això què és: un bon principi o un bon final de llibre?)

277è joc literari

El joc literari d'avui fa de pont entre el facebook i els blogs. Arran d'una iniciativa sorgida a facebook, l'entitat de Tortosa  Atzavara-arrels em convida a seguir el joc, seguint les instruccions següents, que cal que copiï tothom que el continuï:

. "Omplim Facebook de literatura. A tots aquells que cliqueu "m'agrada" us assignaré un autor i heu de buscar algun fragment d'alguna obra (des d'un aforisme a un paràgraf) de l'autor assignat i pujar-la al vostre perfil de Facebook amb aquest mateix text. Així tots compartirem literatura i crearem una gran xarxa"

.

En el vostre cas, podeu seguir el joc posant comentaris en aquest apunt del blog, o clicant m'agrada a l'apunt del meu facebook que trobareu en aquest enllaç.
. A mi m’ha tocat Salvador Espriu, i escullo el poema Els jacints, del llibre Les hores:

 .

Sentir només, saber de cada cosa

el nom senzill, el simple nom, carícia

com de l’abril damunt les noves fulles,

mentre la llum de pluja de la tarda

s’allunya a poc a poc amb els jacints.

Clar moment de la flor, emmirallada,

molt guardada, darrera

bellesa d’unes flors dintre els meus ulls.

Després, per l’aire, a penes

fràgil record, enllà del verd intens

d’herba que milla aquesta lenta pluja.

desitjos

Dibuixar un calendari i pintar de roig els dies que et doni la gana.

Baixar les escales corrents, no per pressa, sinó per jugar.

Dormir abraçat a un osset de peluix, per si de cas t'enyora.

Llegir contes en veu alta quan estàs sol.

Treure-li la llengua al mirall.

Donar les gràcies als servidors automàtics de gasolina.

Fer-li pessigolles a la vida.

Clicar "m'agrada" als minuts petits de la vida quan menys s'ho esperen.

Espolsar amb sucre el teu bloc de notes.

Dibuixar un somriure a les petjades sobre la neu, abans que es fonguin.

Convèncer les margarides que sempre diguin que sí.

Voler. Volar.

Les formes verbals "volen", del verb volar, i "volen", del verb voler, s'escriuen igual i, en canvi, no porten accent diacrític per distingir-les. Potser és que de vegades volen dir el mateix?

mullats

Els paraigües són més feliços mullats?

Joan Todó a Tens un racó dalt del món

Joan Todó torna de convidat a Tens un racó dalt del món de Canal 21 per comentar-nos el seu darrer llibre, la novel·la L'horitzó primer, amb què ha aconseguit un extraordinari èxit de crítica. Diversos mitjans l'han situat entre els millors llibres de l'any 2013.

Al llibre, un jove que treballava a Barcelona pateix l'atur i ha de tornar al seu poble, La Sènia. Ens parla d'un retrobament i d'un desencontre alhora, d'un homenatge al seu poble, a la seva gent.

També comentarem el seu poemari El fàstic que us cega, i recomanarem els llibres: Deu de desembre, de George Saunders; Sanada, d'Esteban Martín; La dona pagesa de la Guerra Civil als anys seixanta a les Terres de l'Ebre, de Teresa Castelló; Las història que en Roc Pons no coneixia, 1714, de Jaume Cabré; La Llúcia i el tesor del gambutzí, de Maira Lampugnani.

El programa es pordrà veure per Canal 21 els dimecres 22 i 29 de gener, a les 21.00 h., i en diverses repeticions durant les dues setmanes.

Damià Bardera a Tortosa

Aquest divendres, gran esdeveniment literari per a mi, com a lector. Trobada amb Damià Bardera a Tortosa, un dels autors que més m'ha impactat els darrers anys, i del qual ja n'he parlat en aquest blog.

A mig dia gravarem un programa de Tens un racó dalt del món per a Canal 21, i a les 19.30 h. presentaré els seus llibres a La 2 de Viladrich. 

Us recomano molt que hi assistiu, que llegiu els seus contes que, en cap dels casos, us deixaran indiferents, que us esgarraparan l'ànima com poques vegades hauran fet.

Els seu darrer llibre és Els nens del sac, però parlaré del conjunt de la seva obra que conec, tota ella editada amb molt d'encert per El cep i la nansa; petites editorials que publiquen grans llibres .

fulles

Les fulles gaudeixen del breu temps que volen des de la rama al terra?

Quan somiar no és una excusa, sinó un trampolí.

capses

A partir de quan les capses de regals són buides del tot?

El fàstic que us cega, de Joan Todó

El fàstic que us cega, de Joan Todó
Alabatre Edicions
Una gran experiència de llenguatge i un objecte lingüístic excepcional, una alenada d’aire fresc que flirteja amb el tremendisme però que se’n salva perquè la forma poètica acaba imposant-se convertint el pessimisme en la bellesa que només la poesia excepcional pot convertir en ofrena.
.
Aviat, Joan Todó de convidat al programa de televisió de Canal 21 Tens un racó dalt del món.
Us deixo amb la lectura d'un dels poemes.

22 contes a la vora de la independència, a Tortosa

Ahir, a la llibreria La 2 de Viladrich de Tortosa, vaig presentar, juntament amb l'amic Emigdi Subirats, el recull 22 contes a la vora de la independència, publicat per Voliana Edicions. També va estar present al costat, de forma simbòlica, Manel Subirats Costa, ara per les Amèriques, el tercer dels autors ebrencs que participem en aquest projecte, i un dels que el van impulsar des del principi.
Normalment és difícil explicar un recull de contes, i més encara si és de 22 autors diferents. Una cosa bàsica és explicar la motivació, el fil conductor pel qual s'han recollit aquests relats, però, en aquest cas, el títol s'explica per ell mateix.
Els assistents són amics i amigues força coneguts i estimats, i l'acte és sobretot una petita tertúlia. Llegim els nostres contes, reflexionem sobre la independència, jo porto petites relíquies de vell independentista, forjat en temps d'escola en castellà (qui em va adoctrinar a mi?), com ara un adhesiu d'un Cobi amb la senyera o el meu carnet de l'associació que fa dècades lluitava per aconseguir un comité olímpic català. Temps de somnis i utopies que es veien llunyanes. Però els bons somnis no tenen data de caducitat.

Jo, Elvis Riboldi, i el fals culpable, de Bono Bidari

Jo, Elvis Riboldi, i el fals culpable, de Bono Bidari
Editorial La Galera
Sinopsi
El pare de l'Elvis és acusat d'assaltar un banc i enviat a presó. Totes les proves apunten a ell. Però en Leònides seria incapaç de matar una mosca, i molt menys de cometre un crim! L'Elvis i en Boris decideixen (després de pensar-s'ho) que han d'ajudar-lo. Però, per dir-ho així, les seves tècniques d'investigació no són les d'un Holmes i un Watson exactament...

George Benson - Give Me The Night

Els anys 80 (moda a banda, que és un cas patològic dins la història de la humanitat) ens van deixar coses molt bones, com aquesta música, encara amb regust dels 70.

Sis veus per al poeta

Demà dissabte a les 7,30 de la tarda, a la Sala d'Adults de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, presentaran el disc del grup "Sis veus per al poeta". Sagar Malé, Joaquim Vilarnau i Maria Salicrú-Maltas faran la presentació del treball, en una xerrada-col·loqui, alhora que  s'interpretaran en directe temes del disc.

Per a Manel Ollé

Dimecres passat, acte d'homenatge a l'Institut de Tortosa per la jubilació del mestre i escriptor Manel Ollé.

Quan surto de casa, li explico al meu fill que Manel Ollé és l'autor de la lletra de la cançó que més li agrada de Jesús Fusté, La promesa.

Ja arribant a l'institut, tot de cares conegudes. Tortosa és bastant gran, però sempre coincidim els mateixos en actes d'aquesta mena, som com una gran família de cultura, ben avinguts en la gran majoria dels casos, vull creure i crec.

Manel Ollé és una persona de gran bondat, que traspua emoció en cada gest, a cada paraula, i no em puc ni imaginar com se sentirà avui.

Em trobo amb Sílvia Panisello, amb qui cocoordino el Club de Lectura. Prenem seient a l'atzar i, quina encert!, fan seure a Manel Ollé al nostre davant, al costat del seu mestre Manuel Pérez Bonfill que, en un moment de la seva intervenció, ens trasbalsarà amb l'anunci que s'acomiada de la vida cultural.

Des d'aquest lloc de privilegi puc notar com el cos del Manel s'estremeix al llarg de tots els homenatges d'antic alumnes, de professors, de familiars, d'amics. A la foto, Manel mentre els seus fills interpreten una cançó.

Gaudim de la música, del ball, de la poesia, d'emocions. Felicito l'organització.

Sempre m'agrada fixar-me en petits detalls, en futileses que potser no signifiquen res; després de passar uns vídeos amb missatges d'antics alumnes, apareix a la pantalla un menú amb tres opcions: tornar a reproduir, reprodueix la llista anterior i, al mig de totes dues, vés a la biblioteca.
Més i millors fotos gràcies a Joan Panisello, ceramista amb fang a les ungles.

avançar

Per veure el paisatges que s'amaga entre la boira és imprescindible avançar.
.
Inspirat en una foto del mur de Pere Panisello Tafalla.
Metàfora útil per a persones o països.

mapes, camins

Als mapes els és impossible canviar a ritme dels camins.

defallir

Defallir sobre la falsa i cruel serenor de la solitud.
.
Inspirat per una de les mintatures d'Isaac Cordal com les que podeu veure en aquesta web.

continu capvespre

Fa uns mesos renovo les ulleres i me’n poso unes de més resistents als embats efusius d’un xiquet de 4 anys. Canvio una mica l’estil, no gaire, sense exagerar. A l’òptica em proposen si vull que es tornin fosques a la llum. Mai he estat usuari d’ulleres de sol, per a mi és una novetat. Ara el món m’arriba filtrat als ulls, sense els aclaparadors excessos llumínics del migdia. Em sembla viure en un continu capvespre, suau, de caramel, amable. M’enganyo? M’agrada el dolç.

creix

El nostre fill creix, es fa gran, i alt, i gaudeix de comprovar-ho al mirall. I parlo de mides. I parlo d'amor.

avantatges, perills

Fa dècades la gent feia vida al carrer, tertuliava. Amb l'arribada de la tele, les famílies es tanquen a casa i s'obren al món. Amb les actuals tecnologies, tenim el món a la mà i cada individu es tanca en si mateix, de cara a la pantalla del mòbil, amb perill de ser atropellat, topar amb un fanal o passar pel costat d'un amic sense saludar-lo. Molts avantatges, no en renego; però cal estar alerta als perills.

Desdefinicions (286)

esphort. Fer exercici arrencant trumfes.

Un pessic a l'Ànima, d'Alfons Cama

Un pessic a l'Ànima, d'Alfons Cama
Editorial Gregal, 2013
Sinopsi

El doctor Martí Pijoan és un especialista en malalties renals de l’Hospital Clínic. Viu en un pis de l’Eixample de Barcelona però, com la seva dona, prové de la vila de Palamós. És fill de l’antic encarregat de la fàbrica de suro dels senyors Vinyals, una família burgesa de la capital.

La novel·la ens fa transitar per les seves vivències d’adolescència i de joventut. És un temps de canvis. De canvis en les activitats econòmiques d’una part del país, on el turisme de la costa s’imposa  a les activitats fabrils. Temps de lluita, repressió i alteració política durant les ultimes batzegades del franquisme. De transformació de les classes socials tal com s’havien establert durant la primera meitat del segle passat. Tots aquests fets, que l’atzar s’encarrega de tramar al llarg del relat, ens porten finalment a una situació del tot inesperada.
És, també, una història de relacions humanes. La història d’una amistat. D’una passió no resolta. Del dilema entre el que sent el cor i el que dicta la ment. D’interioritats per descobrir. De coincidències i fatalitats que canvien el curs de les vides.
.
Presentaré el llibre a La 2 de Viladrich de Tortosa el 7 de febrer.

contes vora la independència

Ahir, a l'acte de l'Assemblea Nacional Catalana a Tortosa de campanya de signa un vot, amb Emigdi Subirats llegint els nostres relats inclosos al recull 22 contes a la vora de la independència, de Voliana Edicions.
El llibre es presentarà a la llibreria La 2 de Viladrich de Tortosa, divendres 17 de gener, a les 19.30.

La cultura, tants cops abaratida

Amb actes com el d'avui del tricentari, es fa palesa la importància de la cultura, la literatura, la música... per construir un país. La cultura, tants cops abaratida.

70s

Faig comptes. La dècada dels 70 és per als joves de 20 anys, el que per a mi els 40. Vertigen.

Les hores, de Salvador Espriu

Lectura del poema Jacins, del poemari Les hores, de Salvador Espriu

Cares del món (304)

Recordant l'antiga secció que habitava els divendres d'aquest blog, uns passo una de les Cares del món que podeu contemplar en aquesta web.

aigua

Delta de l'Ebre, quan l'home s'abraça a la natura, quan l'aigua és testimoni.
.
Inspirat per una foto de Jordi Duran.

Tenir facilitat per creure't innocent no és el millor regal pel món que t'envolta.

276è joc literari

Després de molts mesos, avui us proposo un altre joc literari.
Inspirat en el poema "Uno escribe" de Víctor Canicio, que us convido a escoltar en aquest enllaç, fa un parell de dies vaig penjar la meva versió com a homenatge.
Avui, us convido que escriviu vosaltres una versió del poema i que la copieu en un comentari, o penjar-lo als vostres blogs o facebooks (en aquest cas, passeu-me un enllaç).

Glòria Fandos i Poetes de l'Ebre a Tens un racó dalt del món

Glòria Fandos i Poetes de l'Ebre seran els convidats d'aquesta setmana a Tens un racó dalt del món.
Repassarem la trajectòria d'aquesta poetessa nascuda a Terol però resident des de fa molts anys a Tortosa, amb una obra centrada sobretot en poesia, però també en narrativa. Comentarem el seu últim llibre narratiu La sirena de l'Ebre.
Glòria Fandos és una habitual participant en activitats literàries a les Terres de l'Ebre, tan a nivell individual com juntament amb el grup Poetes de l'Ebre que ella presideix. Parlarem d'aquest grup amb Fèlix Rodríguez, format per gent amant de la poesia de totes les edats i condicions.
Em plau fer referència a una activitat que es va iniciar el juliol passat a Riba-roja d'Ebre, i que tindrà continuïtat enguany: el certamen Poesia des dels balcons. Es tracta d'una original jornada literària en què, entre altres coses, es pengen poemes dels balcons de les cases. A l'edició de l'any passat, es va homenatjar Salvador Espriu.
Al programa recomanarem també el llibre El massis del Port, bellesa insòlita, de Vicent Pellicer; Marc i el poder del temps, de Mercè Climent; El projecte Rosie, de Graeme Simsion.
El programa es podrà veure a Canal 21 els dimecres 8 i 15 de gener, a les 21.00 hores, i en diverses repeticions durant aquests dues setmanes.

El portal de les lletres catalanes

El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a través de la Institució de les Lletres Catalanes han engegat El portal de les lletres catalanes amb l’objectiu de veure i visibilitzar la literatura catalana.
Aquest portal reagrupa, redefineix i crea diversos projectes dins de l'àmbit de la literatura catalana.
Per exemple, el programa que fins ara es deia Al vostre gust, que facilita la presència d'escriptors/es a clubs de lectura, biblioteques, etc, ara es diu Lletres en viu.És un programa que conec, gràcies al qual he pogut convidar mols autors al Club de Lectura de Tortosa, i jo mateix he estat l'escriptor convidat en clubs d'arreu de Catalunya.
També trobareu el programa Lletres a les aules (abans Itineraris de lectura), un dels meus preferits, que m'ha permès visitar diversos centres d'ensenyament.
També trobareu la base de dades Qui és qui, amb 2260 autors/es (hi trobareu la meva fitxa), la comunitat literària Què llegeixes?, diverses plataformes a xarxes socials ...
També la novetat Escriptors de capçalera, on em plaurà participar de la mà de la Biblioteca Marcel·lí Domingo.
I més coses que us animo a descobrir.

Abraçada

Units en el dolor, ens fem de crossa. Els teus braços són un cercle on puc viure.
.
Inspirat per una imatge d'art al carrer com les que podeu veure en aquesta web.

"Els tres cavallers alts", d'Antoni Cuadrench\Pilarín Bayés (il·lustr.)

"Els tres cavallers alts", d'Antoni Cuadrench\Pilarín Bayés (il·lustr.)

Editorial la Galera

Sinopsi

"Els tres cavallers alts" Una vegada, en un poble del mig d'Europa hi havia tres cavallers, tres cavallers molt alts, els més alts que mai us heu imaginat. No cregueu que fossin uns gegants, ni uns ogres, però, això sí, arreu on anaven sempre resultaven ésser els més alts de tota la gent que hi havia; per això tothom els anomenava els tres Cavallers Alts.

els mateixos riures

Remeno per casa de mons pares i trobo una capsa amb còmics de quan era petit, i m'inunda una onada de records. Moltes de les històries, dels dibuixos, se'm fan presents com si fos ara que el llegeixo per primer cop i, en alguns casos, em veig jo mateix dibuixant-los en una llibreta.
No puc evitar agafar un Mortadelo i rellegir-ne algunes pàgines. Ric als mateixos llocs que fa 35 o 40 anys; riu el xiquet.
Podeu veure una petita selecció dels meus còmics en aquest àlbum.

tornem el somriu al món

A la seva manera, el món ens riu a jocs de llum i colors; tornem-li el somriure.
.
Inspirat per una foto d'Emili Nieto, que enguany ha iniciat un projecte blocaire de penjar una foto comentada cada dia.

de la mà

D'hivern, m'agrada passejar amb el meu fill. M'escalfa la mà i, de vegades, em fa pessigolles al cor.

Jugant a fer memòria

Jugant a fer parelles i  memòria amb mon fill i el Corb Mitjonet d'editorial La Galera.

A peu per l'Alt Maestrat, de Josep M. Espinàs

De tant en tant m'agrada rellegir algun dels molts llibres de viatge de Josep Maria Espinàs, els seus recorreguts a peu per pobles i gent senzilla (El Foraster, no inventa res de nou). Espinàs és bon observador, i veure i sentir a través dels seus ulls és una gran lliçó de vida i d'escriptura.
Aquests dies rellegeixo A peu per l'Alt Maestrat, i torno a assaborir la llaminadura de les converses on Espinàs para l'orella, que provoca, i com reflexiona al pas lent del paisatge, de les ermites, dels masos, dels marges, dels pedrissos.
Us deixo un parell de detalls del llibre i un fragment llegit:
"Mirar no és un esforç, és el plaer de veure."
"Un mas és un accent posat sobre el paisatge".

"Hereto els vestits del mor que aviat seré."
El doctor Rip, de Salvador Espriu

viatge

El viatge no s’atura a la vora d’un riu, no el fa feixuc el llast de massa maletes. 
-.
Inspirat en una fotografia de Montse Grau.

Video resum d'una vida literària

M'agrada fer un repàs ràpid dels moments viscuts gràcies a la literatura, i més encara a ritme de la música de Jesús Fusté, com és el cas de l'ùltim vídeomuntatge amb activitats entre 2010 i 2013. Clubs de lectura, presentacions de llibres, taules rodones, visites a escoles i, sobretot, emocions viscudes al costat d'amics i amigues de lletres. Una abraçada a tothom i moltes gràcies per ser al meu costat.



I de recordatori, el vídeo amb les meves activitats anteriors a juny de 2010, a ritme del grup Xeic:

ànima

Diuen que els ulls són l'espill de l'ànima; els llavis, la porta.

àngel de nit

Algunes nits, si es desperta, el nostre fill se’n va al llit dels papes. Sempre fa el mateix ritual: entra pel costat de sa mare i s’instal·la al mig. Jo em desperto quan noto el seu cos a la meva esquena:  un contacte càlid, alguns cops; d’altres, inquiet. El seu pes decanta la balança dels somnis al nostre favor.

Quan comprovo que està adormit, em recreo mirant l’àngel del seu rostre. L’agafo en braços (cada cop em costa més), i el porto a la seva habitació. El tapo. Quan torno al llit, de vegades veig que s’ha deixat el seu osset preferit i, egoista, me’l quedo.

Mamoko

Mamoko, de Daniel Mizielinski
Editorial La Galera, 2013
Juga amb aquest atractiu llibre sense paraules, busca els personatges que apareixen al principi de l'aventura, troba els objectes i descobreix un calidoscopi d'històries a cada pàgina que esperen ser explicades.
Jo he entrat al llibre i he jugat amb mon fill i resulta molt divertit i creatiu. Cada il·lustració, a dues pàgines, és plena de detalls, situacions i personatges d'on es pot treure suc. I tot sense paraules escrites, i tot amb molta imaginació.

La màgia de les coses senzilles

Sempre m'ha agradat Cap d'any. Es crea una màgia, la il·lusió que tot torna a començar. És una il·lusió artificial, arbitrària, fruit del caprici humà de controlar el temps, ja ho sé; però em deixo portar.

Aquest dia t'aixeques amb calma, sense pressa. Normalment, no tens res per fer, i et regalen un taló en blanc, l'oportunitat d'obrir carpetes noves, d'encetar arxivadors, de començar amb bona lletra el primer full immaculat de l'agenda de la resta de la vida.

Avui, a més, ha fet un matí esplèndid. Tota la família, amb gos inclòs, hem sortit a passejar. Feia sol, el riu baixada esquitxat per algun ocell que intentava pescar, ni rastre de vent, els núvols justos per fer bonic.

Al parc de Tortosa ens ha vingut a rebre el vol d'una papallona, i la bellesa d'una música clàssica, ni massa forta ni massa fluixa, que sortia dels altaveus d'un restaurant.

El nostre fill es gronxava, ningú gosava cridar, els coloms dibuixaven trajectòries invisibles.

Un regal d'aquest nou any ple d'esperances que he intentat captar en un vídeo.La màgia de les coses senzilles

Un escriu

Fa uns dies vaig penjar un vídeo llegint el poema de Víctor Canicio "Uno escribe", i inspirat per ell, i com a homenatge, he escrit la meva versió:
UN ESCRIU
.

Un escriu per enfurir els déus que,

evidentment, no et llegeixen.

.

Un escriu per imitar sense èxit

el batec de les ales.

.

Un escriu per aixecar muralles

contra les trompetes de l’oblit.

.

Un escriu

per donar menjar als peixos de la consciència,

per evitar uns quants taurons.

.

Un escriu perquè no sigui dit

que no s’ha dit.

.

Un escriu

perquè les paraules són ludópates

i el desig de jugar s’encomana.

.

Un escriu quan parla,

quan calla,

quan escolta.

.

Un escriu i riu,

i plora,

i es relaxa.

.

Un escriu per, entre, sota i dins.

.

Un escriu si les condicions són les òptimes

i, sobretot, si no ho són.

.

Un escriu de ràbia i d’impotència

però no es cura.

.

Un escriu perquè creu que creu,

perquè dubta que dubti.

.

Un escriu a les portes de l’abisme,

des del balcó de la vanitat.

.

Un escriu amb l’esperança

que es disfressin cicatrius,

però sense gaire fe.

.

 Un escriu per no fer del silenci un vici,

ni un coixí massa tou amb el nostre nom.

.

Un escriu per despullar-se a capes,

sense pressa, fins al moll de l’os.

I per vestir-se.

.

Un escriu a les parets amb les ungles

quan prem la paraula adequada.

.

Un escriu sense la pressió de cap mirada,

quan tanca els ulls i, curiosament,

els obre.

.

Un escriu a batzegades, a empentes,

a cops de colze contra el seu pànic.

.

Un escriu

si no és nascut per a cridar a crits.

.

Un escriu amb les mans al trapezi

i els peus a l’aire.

Indecís i fràgil.

.

Un escriu quan escriu.

I abans.

.

Un escriu i, després,

quan ja no escriu,

s’enyora de veure néixer els mots.