Algunes nits, si es desperta, el nostre
fill se’n va al llit dels papes. Sempre fa el mateix ritual: entra pel costat
de sa mare i s’instal·la al mig. Jo em desperto quan noto el seu cos a la meva
esquena: un contacte càlid, alguns cops;
d’altres, inquiet. El seu pes decanta la balança dels somnis al nostre favor.
Quan comprovo que està adormit, em recreo
mirant l’àngel del seu rostre. L’agafo en braços (cada cop em costa més), i el
porto a la seva habitació. El tapo. Quan torno al llit, de vegades veig que
s’ha deixat el seu osset preferit i, egoista, me’l quedo.
1 comentari:
El uno para el otro...Cómo describes hasta el mínimo detalle, pero el remate,de la simbiosis, es quedarte con su osito...
Publica un comentari a l'entrada