Sigui com sigui, la furgoneta els és vital, quasi com una segona casa. El Jose, un dels seus cosins, té traça amb la mecànica. Li diuen McGuiver, com aquell personatge d’una famosa sèrie de televisió de finals dels vuitanta, que amb un xiclet i tres cordills sortia victoriós a cada capítol. Amb quatre filferros i cinta adhesiva que gasta a granel els soluciona totes les avaries, i s’estalvien haver de passar pel taller. No li poden exigir gaire, és clar, i la furgoneta fa mil sorolls, alguns dels quals sonen a crit d’auxili, i és rara la setmana que no en descobreixen de nous. Això els fa molta gràcia, i callen un instant per descobrir de quin racó de la furgoneta arriba. Després, incapaços d’endevinar-ne l’origen, i en comprovar que el vehicle encara corre, es posen a cantar tot el viatge seguint el ritme dels grinyols amb les palmes (i resant en veu baixa perquè no peti tot), i això ja els va bé, perquè fa quatre anys que no funciona el radiocaset.
.
Fragment del meu nou llibre No és la derrota, sinó el vent, d'Onada Edicions
Lítica de Lucia Pietrelli
Fa 3 hores
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada