20 de juliol 2016

Gerard Marsal, Alhazar, i la màgia





Seguint recordant les emocions de la passada 9a Jornada Literària de Cornudella de Montsant, que ja vaig comentar ahir, he volgut escriure un apunt especial dedicat a Gerard Marsal i Alhazar.
Passats els 50 anys, puc dir amb satisfacció que no he perdut la capacitat d'enamorar-me, i no en el sentit estricte del terme; parlo d'enamorar-me d'idees, d'il·lusions, d'emocions, de deixar-me captivar per gest, per un so.
L'any passat, en motiu d'una trobada d'escriptors al Celler del Masroig, organitzada per Josep Barjuan, perquè d'una trobada sempre en naix una altra, vaig veure en acció a Gerard Marsal i el seu saxofon. Fou un amor a primera vista. De seguida vaig fitxar-lo per al meu catàleg d'emocions.
Me'l vaig imaginar pintant el pati del Casal Jaume I de Cornudella amb la seva música, i fou la primera opció perquè ens acompanyés a la Jornada Literària. "I la seva parella és ballarina", algú em va dir, i sense conèixer-la, no vaig dubtar en proposar que també vingués, perquè trobant-se al costat del Gerard havia de traspuar sensibilitat sense cap dubte. I em vaig quedar curt en les expectatives.
M'estaria hores escoltant i mirant el Gerard, l'harmonia del seu gest, dels seus moviments mentre abraça amb els dits, amb cada part del cos, l'instrument (o potser és a l'inrevés, i és l'instrument el qui el mima), la mirada, el somriure... I la música comença ja des del silenci, des de l'instant previ a la primera nota, quan el Gerard tanca els ulls i es mira endins, i esboça un somriure, i la resta del món congela l'alè a l'espera de la màgia que tothom intueix que, inevitablement, vindrà.
I llavors, caminant quasi des del silenci, arriba Alhazar, que escriu poesia mentre dansa, mentre sedueix de forma hipnòtica la nostra voluntat, ja sotmesa, voluntàriament, als seus peus nus.
I la màgia és possible.
.
Fotos d'Antoni LLuch i Xulio Ricardo Trigo.


Cap comentari: