paradís

Cap prepotència de cap déu no ens trauarà del paradís.
.
Inspirat en una imatge de Harold Lloyd.

Amb El nostre pitjor enemic, a Móra d'Ebre

El 30 de setembre, a les 19.30, gaudiré de nou parlant d'El nostre pitjor enemic, aquest cop a la llibreria Bassa, de Móra d'Ebre, acompanyant de Sílvia Veà, professora d ela URV i membre del hurat qu eem va concedir el premi. Tinc moltes ganes d'escoltar què opina del llibre.
L'acte estarà amenitzat per una Pocavergonya (no em pregunteu de què es tracta, és una sorpresa també per a mi).

Li deien Lola, de Pilar Romera

Li deien Lola, de Pilar Romera

Editorial Columna, 2016

Sinopsis

Als inicis de la revolució industrial, a les ribes del riu Ebre, la vella aristocràcia rural es resisteix a doblegar-se als aires d’un temps nou. A Barcelona, la ciutat bull amb les revoltes, les bombes anarquistes, les detencions massives i els judicis manipulats per la gran burgesia, disposada a no perdre ni poder ni privilegis.

D’un poblet de la Ribera d’Ebre a Barcelona, dels anys convulsos de finals del segle XIX a l’arribada de la Segona República el 1931, de les barraques del Somorrostro als pisos benestants. Entre anarquistes radicals i burgesos filofeixistes, entre la prostitució i els salons més exquisits, la Dolors, la bella Lola, lluita per sobreviure i venjar la injustícia i la humiliació que l’ha marcat com a víctima des que va néixer, amagant, alhora, un secret durant més de trenta anys que li canviarà la vida per sempre.
Les llums i les ombres d’una dona coratjosa il∙luminen un relat vibrant i apassionant que retrata sense embuts un dels moments més fascinants de la història del nostre país. 

Equivocar-se és de pares

En un anunci d’algun curs d’anglès per correspondència (un més amb els que cada any ens assetegen al mes de setembre aprofitant l’esperit amb què arrenca la nova temporada escolar), un xiquet entra a l’¡habitació i li crida al seu pare, amb aquella energia que desprenen quan acaben de fer un descobriment: “no és club, sinó clab!” (ho he escrit tal com sona fonèticament). El pare fa cara de circumstàncies i somriu una mica avergonyit pel seu mal anglès.

Sembla ser que el seu fill aprendrà molt millor aquest idioma, i que les futures generacions faran oblidar per sempre aquest anglès macarrònic amb què intentem, de forma estèril, dissimular el nostre pèssim accent.

Aquest xiquet haurà descobert que son pare anava errat. És un moment transcendental en la vida d’un home, tant per al pare, com per al fill. El pare no és invencible, no és infal·lible, no sempre té raó, s’equivoca, és humà. Això desconcerta al principi, pot fer trontollar les bases on cimentem la nostra seguretat i, alhora, demostra que ens fem grans, amb la càrrega d’orgull que representa per a l’un, i de nostàlgia per a l’altre.

Recordo quan vaig guanyar la primera partida d’escacs a mon pare, i anys més tard, una tarda, quan acabàvem de plegar avellanes i ens va demanar a mon germà i a mi que carreguéssim els sacs d’avellanes, coster amunt de la Ronadella. Era estrany, perquè mon pare era, als meus ulls, l’home més fort del món.

A partir d’aquell moment me’l vaig mirar, segurament, amb més tendresa.

Ara, em trobo en aquell moment fugisser en què mon fill em diu encara, mentre m’abraça, que sóc el millor pare del món, i que, fins i tot, hauria pogut jugar a bàsquet perquè sóc prou alt. Però, quan em lamento que estic cansat o em queixo que em fa mal alguna cosa, també em diu, de vegades, que sóc un papa “potxo”. Estic al límit, a la frontera entre el papa invencible i el papa humà.

No importa, perquè algunes vegades, encara noto com m’ajuda la força de mon pare, tot i no ser-hi, tot i les seves derrotes i els seus errors. Perquè els pares som vencibles, som fal·libles i, per damunt de tot, estimem de forma inquebrantable.

Creu-me, és possible. Afrontar el càncer amb optimisme

Creu-me, és possible. Afrontar el càncer amb optimisme

Josep Baiges (coordinador)

Cossetània Edicions, 2016  

Jordi Évole (pròleg), Amelia Rodríguez Contreras, Anna-Priscila Magriñà, Coia Ballesté, Cori Sebastià, David Fernández, David Ortega, Enric Tricaz, Esteve Giralt, Francesc Domènech, Francesc Gras, Gerard Gort, Isaac Albesa, Joan Morales, Jordi Cartañà, Jordi Escoda, Jordi Gil, Jordi Saumell, Marc Càmara, Marià Arbonés, Marta Magrinyà, Mònica Just, Núria Valls, Patrícia Fernández, Pere López, Ricard Lahoz, Ruth Troyano Puig, Santi Suárez-Baldrís, Sílvia Sagalà, Toni Orensanz, Yolanda García, Xavier Graset (epíleg).

Aquesta antologia aglutina una trentena d’històries sobre el càncer que han escrit periodistes vinculats, en un moment o altre de la seva carrera, a la ciutat de Reus. Són relats reals o de ficció que coincideixen a l’hora de fer un plantejament optimista vers la malaltia. El llibre pretén ser una font d’esperança per a aquells que lluiten contra el càncer, i els encomana tota la força, il·lusió i decisió que es necessita en la batalla. Una lluita que, malgrat les adversitats, cal positivar per poder afrontar-ne les envestides amb coratge. Josep Baiges, diagnosticat de càncer l’abril de 2015, explica la disposició vital que va adoptar convençut que l’actitud del malalt possiblement no és el remei, però sí el principi de la solució. Per això es va aferrar a la frase “Creu-t’ho, és possible!”.

Els beneficis de l’edició del llibre es destinaran íntegrament a la Lliga contra el Càncer de les Comarques de Tarragona i les Terres de l’Ebre i al servei d’oncologia de l’Hospital Sant Joan de Reus.

Blanca Busquets al Club de lectura de Tortosa

El 22 de setembre començà l'11a temporada del Club de Lectura de Tortosa, que al mes de desembre arribarà al 10è aniversari. Tot un plaer coordinar-lo tot aquest temps, en solitari al principi, i cocoordinar-lo des de fa uns anys amb Sílvia Panisello, que en parlava fa uns dies a la Cadena Ser Ebre (podeu escoltar l'entrevista amb Sílvia Tejedor en aquest enllaç).

I hem començat la temporada forts, comentant la novel·la gunayadora del premi llibreter 2011, La nevada del cucut, de Blanca Busquets, en companyia de la seva autora.

Força gent en aquesta primera trobada, reencontre amb membres molt veterans, noves incorporacions, i sensacions unànimes envers aquest llibre que ha seduït tothom. L'autora ens regala perles sobre la construcció del llibre, detalls d'aquells que tant desitgen conèixer els lectors i lectores.

I continuarem amb força.

El 4 de novembre, El retorn de l'hongarès, també en presència de la seva autora, Anna Moner.

I el 29 de novembre, El doctor Rip, de Salvador Espriu.

Us aniemu? Més informació a la Biblioteca Marcel·lí Domingo o al correu clubdelectura@tortosa.cat

Gràcies a la Institució de les Lletres Catalanes, Antena Cultural Tortosa de la URV, i Òmnium Cultural de les Terres de l'Ebre, per la seva col·laboració.

El nostre pitjor enemic, a Móra d'Ebre

El 30 de setembre, a les 19.30, gaudiré de nou parlant d'El nostre pitjor enemic, aquest cop a la llibreria Bassa, de Móra d'Ebre, acompanyant de Sílvia Veà, professora d ela URV i membre del hurat qu eem va concedir el premi. Tinc moltes ganes d'escoltar què opina del llibre.
L'acte estarà amenitzat per una Pocavergonya (no em pregunteu de què es tracta, és una sorpresa també per a mi).

Tres dies i una vida, de Pierre Lamaitre

Tres dies i una vida, de Pierre Lamaitre

Bromera Edicions, 2016

Sinopsis

Nadal del 1999. Davant d’Antoine, de 12 anys, el veí remata el seu gos ferit, acte que deixa el nen trasbalsat per l’estima que sentia per l’animal. Uns dies després, fruit d’aquesta esfereïdora escena, Antoine, posseït per la ira i encegat per la ràbia, ataca fatalment un amic.

El nen queda devastat pel que ha fet, pel pànic i el desconcert que li genera l’aterridora imatge del company. Podrà amagar el crim que ha comès sense voler? Durant els dies següents, la por i l’ansietat que pateix són indescriptibles. El cercle s’estreny, i cada hora que passa l’acosta més a la seva detenció. Però un esdeveniment imprevist farà que la situació canviï d’una manera inimaginable.

Confirmat ja com un dels mestres del thriller, Pierre Lemaitre torna amb el seu estil inconfusible −punyent, directe, absorbent− per mostrar-nos els camins més foscos de la ment humana.

Música secundària, de Josep Igual

Música secundària, de Josep Igual

Sinopsi

A "Música secundària" seguim un bon tram de les peripècies vitals d'un músic solitari. La narració esdevé també un retrat de l'època dels anys vuitanta i noranta en les nostres societats a mig camí entre els substrats atàvics i les modernitats. Novel·la guanyadora del IV Premi de Narrativa Breu Ciutat d’Amposta.
Comentari

No em calen gaires línies per descobrir l’estil Josep Igual, ni per reconèixer el seu to agut, intel·ligent, amarat d’un pessimisme realista, o de realisme pessimista, com vulgueu.

Les seves paraules no són fruit de l’atzar, sinó tesel·les escollides amb cura per un meticulós artista de mosaics literaris. El món se’ns presenta travessat pel seu bisturí de llimona; àcida, evidentment.

La seva acurada tasca de triar paraules, de macerar-es, de salpebrar-les, de donar-los el to just de coció, ens convida a ser gurmets, i la palla brilla per la seva absència. El seu hàbitat natural és la literatura breu, i en aquest medi m’hi sento còmode, tant seval si conrea poesia, contes o dietarisme. Però amb Música secundària es retroba amb un gènere que no li és aliè; la novel·la; breu, evidenment.

El protagonista és un músic dels anys vuitanta, que viu i sobreviu en territori perifèric, tant físic, com potser moral. Té unes quantes idees clares, diverses línees roges que es promet no trasvessar (en alguns casos fracassa), i uns gustos musicals precisos, que es reserva per a la intimitat o en comptades ocasions. El més habitual és trobar-lo en bodes, festes de poble o en algun bar, teclejant de forma professional l’enèssima cançó de l’estiu, quan no pot evitar que li demanin, que és quasi sempre.

És un Quixot modern, ancorat en uns ideals que ja resulten anacrònics, fidel a una forma seriosa d’entendre la música i la feina, sense concessions a les notes enllaunades, encara que el fred de l’hivern li congeli la punta dels dits. No du llança, potser algun whisqui, i el seu cavall és el teclat. Escuder fidel? No, només alguns acompanyants per fer duets que, inevitablement, mai no acaben bé; com l’amor (per què li diuen amor, quan li volen dir soledat?)

El nostre pitjor enemic, a la COPE Tarragona

Ahir al matí, al programa El matí Tarragona de la COPE, entrevista sobre El nostre pitjor enemic, de Cossetània Edicions.
M'agrada la tria del fragment escollit per la presentadora per a llegir a l'inici.
La podeu escoltar en aquest enllaç.

tecla

Hi ha tecles capaces d'abraçar mil cançons.
Hi ha tecles que obren totes les presons
del cor.
Hi ha tecles mudes.
Hi ha tecles que muden.
Hi ha tecles quasi tan suaus com el teu coll.
Hi ha tecles que duen el teu nom.

El nostre pitjor enemic, de la presentació a Tortosa

Dimecres passat poc abans de les 19.30 hores, tot just quan entrava al carrer de la Rosa, em crida el periodista Gustau Moreno. Fa anys que ens coneixem, i caminem junts, i amb la tranquil·litat que ens caracteritza, camí de la Biblioteca. Tortosa és una ciutat petita, o mitjana, si volem ser generosos, i és fàcil trobar-te amb gent. Amb el Gustau coincidim sovint, de vegades acompanyats de la família, i ens aturem sempre a intercanviar paraules. Avui, però, no es tracta de cap coincidència, tenim un objectiu comú: la presentació del meu llibre El nostre pitjor enemic. 

La Biblioteca Marcel·lí Domingo forma part del meu hàbitat natural, són moltes les activitats que hi he realitzat, i tinc l'hornor de ser-ne l'escriptor de capçalera. Quan hi entrem, ens rep a laplanta baixa el brogit d'una munió de xiquets i xiquets, amb els seus respectius pares, mares, ties, iaies, etc. No, no vénen a la presentació, bromegem; és una més de la gran quantitat d'actes que s'organitzen a la Biblioteca, oasi se sacseig cultural.

Pugem a dalt, a la sala d'actes, i ja començo a embriagar-me a i a no poder donar a l'abast de poder parlar amb tothom. Durant tots aquests anys de tossuda lluita cultural a la ciutat he atresorat una bona colla d'amics i amigues de lletres que em fan sentir com a casa, i sense voler personalitzar, perqupe em deixaria gent, vull destacar el col·lectiu ja veterà del Club de Lectura de Tortosa, i el més nou dels diLLUMS d'Arts al forn, que ajuden a estendre complicitats.

La directora i amiga, Irene Prades, com sempre, dóna inici a l'acte, i a la taula ens acompanya Pep Olivé, de Cossetània Edicions. M'agrada remarcar el paper determinant que ha jugat aquesta editorial a la meva carrera, apostant sempre, a cegues, per la publicació dels meus contes breus. Per això, també ens acompanyen a la taula els meus reculls publicats per Cossetània, com a homenatge.

Davant nostre tenim força gent, i no sé si el fet que el llibre es tracti d'una novel·la ha generat més interès. 

Gustau Moreno juga el seu periodístic paper i, enlloc d'una típica presentació, em fa preguntes on demostra el seu gust per la lectura. Mentre dialoguem, recordo el feixuc part del llibre, els dubtes, indecisions, plantejaments, replantejaments, lectures, relectures, contralectures, els passejos vora el riu acompanyat pels personatges.

I ara el llibre ja corre sol, els personatges respiren en boca d'altres ulls. Confesso que és un dels llibres que més ganes tinc d'escoltar la vostra opinió, saber quina mena d'emocions us arriben.
La propera presentació, a la llibreria La Bassa de Móra d'Ebre, a càrrec de Sílvia Veà, membre del jurat que va atorgar el premi.
Podeu veure la notícia a Canal 21.
Propera presentació, el 30 de setembre, a la llibreria La Bassa de Móra d'Ebre, a càrrec de Sílvia Veà, professora de la URV i membre dle jurat que atorgà el premi.

Línies, tot just, que embasten de tristesa el teu rostre
i el meu.
.
Inspirat en una pintura de John Peploe, extreta de la pàgina Grand Artist.

El nostre pitjor enemic, a la Cadena Ser Ebre

Ja podeu escoltar en aquest enllaç l'entrevista que em va fer Sílvia Tejedor a Cadena Ser Ebre, per comentar la meva novel·la El nostre pitjor enemic.

Escales que pugen al cel

El proper 8 d'octubre tindrà lloc la 3a edició de les Escales que pugen al cel, a Mas de Barberans, una trobada poètica, musical i lúdia, que organitza l'amic Josep Lleixà, Fifo.
Més informació en aquest enllaç.

Avui, presentació a Tortosa

El proper 21 de setembre, a les 19.30 hores, presentarem El nostre pitjor enemic a la Biblioteca de Tortosa. M'acompanyarà Gustau Moreno, periodista i bon lector.
Us convido a participar en aquest acte, on compartiré els plaers que he gaudit escrivint-lo, les dificultats, els reptes, les diferències i semblances amb els meus relats breus, la trama que serveix d'esquelet a la novel·la, les emocions que li donen significat.
Us avanço les properes presentacions:
30 de novembre, 19.30 h.Móra d'Ebre, llibreria La Bassa, a càrrec de Sílvia Veà, professora de la URV i membre del jurat del premi, i amb la sorprenent participació d'una Pocavergonya
7 d'octubre, 19.00 h. Amposta, Biblioteca Sebastià Juan Arbó, a càrrec de l'escriptor i sacsejador cultural Emigdi Subirats
8 d'octubre, al matí, a partir de les 11.00, signatura d'exemplars a la llibreria Serret de Vall-de-roures
5 de novembre, 20.00 h. Cornudella de Montsant, Casal Jaume I, a càrrec de l'escriptor Francesc Valls Calçada.

Pep Puig a Tens un racó dalt del món

Pep Puig és el convidat amb què iniciem la 8a temporada de Tens un racó dalt del món, aquest espai de televisió que de Canal 21 de les Terres de l'Ebre reserva per a la literatura. 
Pep Puig torna a Tortosa on va rebre el desembre passat, la nit de Santa Llúcia, el premi Sant Jordi, per la novel·la La vida sense la Sara Amat, de la qual parlarem durant el programa, així com del seu anterior recull de relats, L'amor de la meva vida de moment.
Ambdós llibres formen una unitat temàtica i d'estil, senzills i transparents en aparená, però no exemps de profunditat, tendresa i emoció. Sovint els personatges, des de la maduresa, recorden aquell època en què es trobaren a la frontera entre la infantesa i l'adolescència, aquell temps de primers amors, primers desamors, i de pèrdua de la innocència.
També ens farem ressò de les novetats i no tan novetats literàries: Tres dies i una vida, de Pierre Lamaitre; Clarobscur, d’Àngels Moreno; Gos, d’Albert Roig; El vell al pont, d’Ernest Hemingway.

Aquesta nova temporada té un parell de petites novetats. Ens acomiadem (no per a sempre) de la secció de les Desdefinicions que ens acompanyen des del primer programa (bé mereixen un descans), i que seran substituïdes per uns especials Anuncis per paraules. El programa es clourà amb una humil reflexió.

El programa es podrà veure en directe els dimecres 21 i 28 de setembrea les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes.

També es podrà veure properament al compte de Youtube de Canal 21

esperes

Sola a mercè de la llum, o de la nit, esperes.
M'esperes?
.
Inspirat en una imatge de Brassaï, extreta de la pàgina de facebook Fotograficamente.

El nostre pitjor enemic, acabeu la frase

COMPLETEU LA FRASE. 
En aquest cas es tracta d'una frase inclosa al meu nou llibre El nostre pitjorenemic. 
Us proposo que a) endevineu com acaba la frase i/o b) poseu la que vulgueu:
.

Una espelma no fa prou llum al despatx, i balla amb espasmes de bruixa, i les ombres es persegueixen al sostre mentre esquiven _____________.

.

Desdefinicions (afortunedament)

Afortunedament. Que per fortuna sap nedar i no s'ofega.

Què s’amaga dins el mar?, d’Aina Bestard

Què s’amaga dins el mar?, d’Aina Bestard

Cossetània Edicions, 2016

Què s’amaga dins del mar? Si mires a través de les lupes, hi veuràs moltes coses que no es veuen a simple vista. Comença per la lupa verda de l’escafandre i et semblarà que res s’hi mou; després, mira a través de les ulleres de bussejar i hi començarà a aparèixer la vida i, finalment, si mires per la finestra vermella del submarí, hi descobriràs tot un món secret!

L’amor de la meva vida de moment, de Pep Puig,

L’amor de la meva vida de moment, de Pep Puig,

L’Altra Editorial

Sinopsi

En el relat central d’aquest recull, un home de quaranta anys recorda el viatge que va fer durant una escapada del servei militar per anar a buscar la nena de qui s’havia enamorat perdudament quan només tenia deu anys. ¿Qui va ser realment aquella nena, si amb prou feines van compartir una partida de dames una tarda d’estiu? ¿Per què aquesta necessitat d’anar-la a buscar als vint anys, o de recordar-ho ara que ja en té quaranta? ¿Quant dura en realitat l’amor de la nostra vida? ¿Quants amors de la nostra vida podríem recordar si els poguéssim comptar amb els dits ’duna mà? ¿I a quants ens atreviríem a anar a buscar? Amb un humor entre lúdic i irreverent i una prosa viva i plena de matisos, Pep Puig basteix un llibre sorprenent que explora el final de la innocència infantil, aquella frontera entre la infantesa i l’edat adulta, i que va tant a favor de l’amor com en contra.

Comentari

Després de La vida sense la Sara Amat, la novel·la amb què Pep Puig guanyà el premi Sant Jordi, m’endinso en aquest recull de relats. Tots dos llibres tenen molts denominadors comuns. Un home de mitjana edat recorda el pas de la infantesa a l’adolescència, aquells primers amors, aquella innocència, aquells dubtes. Tots dos llibres, a més, m’omplen d’una gran tendresa, sovint em sento identificat en molts gestos, pensaments i incerteses. Remenant els seus records, respira el noi que vaig ser.

El dia 21  de setembre s'emetrà la conversa amb l'autor de tots dos llibres a Tens un racó dalt del món, de Canal 21.

.

Fragments

En comptes de fer plans de fugues, em vaig posar a llegir. Entre altres coses, hi vaig trobar les paraules. És a dir, els mots. Primer la forma, el gust, el tacte, l'olor. Després el sentit.

 .

La infantesa és el temps de les coses que no canvien

esclau petit dels teus ulls

M'aturo, m'embriago, esclau petit dels teus ulls.
.
Inspirat en una imatge de Brassaï, de 1937, extreta de la pàgina de facebook Fotograficamente.

La verema, de Roger Roig i Hugo Prades

La verema, de Roger Roig i Hugo Prades

Col·lecció del Patufet, de Cossetània Edicions

En aquest conte el Patufet convida la seva colla a viure de prop una entranyable tasca del camp: la verema. Acompanyats per una bona amiga, descobriran una de les tradicions pageses més ancestrals de casa nostra, i participaran activament en tot el procés, des de tallar amb cura els raïms fins a premsar-los per elaborar el vi. A treballar i a divertir-se!

No és la derrota, sinó el vent;completeu la frase

COMPLETEU LA FRASE
En aquest cas es tracta d'una frase inclosa al meu llibre No és la derrota, sinó el vent. 
Us proposo que a) endevineu la part que falta i/o b) poseu el que vulgueu:

-

“Si la seva dona s’assabenta que ha trencat la promesa de _____________, no vol imaginar-se’n les conseqüències”

al meu costat

La ratlla de l'hortizó no m'assetja, ni m'espanta el pas del temps, si tu els al meu costat de la balança.
.
Inspirat en una imatge de Jeanloup Sieff, extreta de la pàgina de faceboo Fotograficamente

Club de lectura de Tortosa, 11a temporada

El 22 de setembre comença l'11a temporada del Club de Lectura de Tortosa, que al mes de desembre arribarà al 10è aniversari. Tot un plaer coordinar-lo tot aquest temps, en solitari al principi, i cocoordinar-lo des de fa uns anys amb Sílvia Panisello, que en parlava fa uns dies a la Cadena Ser Ebre (podeu escoltar l'entrevista amb Sílvia Tejedor en aquest enllaç).
I comencem la temporada forts.
El 22 de setembre comentarem La nevada del cucut, de Blanca Busquets, en companyia de la seva autora.
El 4 de novembre, El retorn de l'hongarès, també en presència de la seva autora, Anna Moner.
I a finals de novembre, El doctor Rip, de Salvador Espriu.
Us aniemu? Més informació a la Biblioteca Marcel·lí Domingo o al correu clubdelectura@tortosa.cat
Gràcies a la Institució de les Lletres Catalanes, Antena Cultural Tortosa de la URV, i Òmnium Cultural de les Terres de l'Ebre, per la seva col·laboració.

Rodamots

El passat 12 de setembre, torna a aparèixer un fragment meu a la web Rodamots, per tal d'il·lustrar el mot que cada dia comenten.
En aquest cas es tracta de la paraula "xut", i el fragment correspon al conte Olors, inclòs al Recull I un cop de vent els despentina.

2016. 2 llibres. 2 gèneres. 2 estils?

Enguany ha estat un any editorialment molt productiu, amb l apublicació de dos llibres: No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions), i El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions).

Dos llibres, de dos gèneres diferents: contes i novel·la.

La proximitat temporal de la seva publicació farà que realitzi actes de presentació conjunts, i això em motiva a parlar sobre les diferències a l'hora d'escriure relats breus i novel·la. En el primer cas ja en tinc una llarga experiència, i en el segon, sóc tot just un nouvingut. Amb els contes gaudeixo el plaer d'improvisar, de deixar-me portar per les paraules, d'anar caminant sese saber on em portarà la història; en el segon, també tinc cert marge de maniobra per a la improvisació, però molt reduït, i cal un meticulós treball previ d'estructuració.

Tot té els seus avantatges i desavantatges. Amb els contes em diverteixo més; amb la novel·la m'endinso en els personatges fins arribar a tenir-hi una relació d'afecte, i de coneixement mutu, més profunda.

Però sovint penso que els escriptors estem parlant eternament d'uns pocs temes, i tots dos llibres tenen molt en comú.

Al primer, tots els contes tenen com a personatge, o com a fil conductor, un mitjó abandonat al carrer, perdut, desorientat. Al segon, el protagonista és un comandant amb baixa autoestima, un no-ningú a qui encarreguen una missió precisament per això, perquè és un zero a l'esquerra, un mitjó que es pot abandonar sense gaires remordiments.

El nostre pitjor enemic, presentació a Tortosa

El proper 21 de setembre, a les 19.30 hores, presentarem El nostre pitjor enemic a la Biblioteca de Tortosa. M'acompanyarà Gustau Moreno, periodista i bon lector.
Us convido a participar en aquest acte, on compartiré els plaers que he gaudit escrivint-lo, les dificultats, els reptes, les diferències i semblances amb els meus relats breus, la trama que serveix d'esquelet a la novel·la, les emocions que li donen significat.
Us avanço les properes presentacions:
30 de novembre, Móra d'Ebre, llibreria La Bassa, a càrrec de Sílvia Veà, professora de la URV i membre del jurat del premi
7 d'octubre, Amposta, Biblioteca Sebastià Juan Arbó, a càrrec de l'escriptor i sacsejador cultural Emigdi Subirats
5 de novembre, Cornudella de MOntsant, Casal Jaume I, a càrrec de l'escriptor Francesc Valls Calçada.

diLLUMS d'Arts al Forn

Ahir va tenir lloc una nova trobada del col·lectiu dels diLLUMS d'Arts al Forn, aquesta cita mensual amb els amants de la cultura, oberta a tothom.
Més informació al blog dels diLLUMS

No és la derrota, sinó el vent; completeu la frase

En aquest cas es tracta d'una frase inclosa al meu llibre No és la derrota, sinó el vent.
Us proposo que a) endevineu quina paraula falta i/o b) poseu la que vulgueu:

.

“Com tants i tants enamorats des dels inicis dels segles s’havia fet la il·lusió que el destí era el seu _____________”

el pronom adequat

Tenia gràcia per a escriure el pronom adequat a les frases subornidades. En canvi, a les insubordinades...

El nostre pitjor enemic, al Diari de Tarragona

Dissabte passat, entrevista de Marina Pallàs a la contraportada del Diari de Tarragona, parlant d'El nostre pitjor enemic.

Joan Revillas, que sempre em fa les fotos per a aquest diari, em va fer seure al tera del pont Roig. "Em trec les ulleres?", li vaig preguntar, perquè es fan fosques amb el sol. "No, tu ets una persona d'ulleres!", va respondre.

Sinceritat

L'escàndol ha trascendit. La premsa l'espera davant de casa des de fa tres dies i quatre nits. La sinceritat no té porta del darrere.

Un segon fora del dubte, de Marta Pérez Sierra

Un segon fora del dubte, de Marta Pérez Sierra
Editorial Gregal, 2016

Una història inspirada en fets reals, explicada en poesia, perquè només amb la poesia puc arribar a ell, el meu estimat amic mort poques hores després del trasplantament doble de pàncrees i ronyó que li van fer a Barcelona, l’any 1984.

Ell, en Jordi, sabia que moriria, ho sabia del cert, i abocat a la seva última esperança va dir que sí al trasplantament. En els seus últims mesos de vida, diabètic, cec, amb diàlisi i un llarg etcètera de patiments, desitjava més que mai gaudir de la vida.

Aquest poemari neix de l’experiència viscuda i de la reflexió sobre la recerca del plaer quan tenim la mort a tocar dels dits. Sentir plaer, fugir del dolor i del dubte, ni que sigui un segon.

A PUNT, AMB EL SENY I LA RAUXA ALHORA

A PUNT, AMB EL SENY I LA RAUXA ALHORA

 El poble català és un poble esquizofrènic, que es mou estranyament entre el seny i la rauxa i, de vegades, potser atenent a les lleis de la física quàntica, és capaç de trobar-se als dos extrems a la vegada. Un poble ben curiós el nostre, amant de les tradicions i la modernitat, inquiet i conservador, revolucionari sense ganes de molestar. Tan aviat volem salpar cap a Ítaca amb el que portem posat, com ens discutim per fer les maletes de la forma més meticulosa possible, que no manqui res, tot ben plegadet que no s’arrugui durant el trajecte. La campanya del’ANC i Òmnium per a aquest 11 de setembre ens diu que ja estem a punt. En converses que he mantingut amb altres il•lusionats i pacients independentistes ens hem lamentat que altres nacions, amb molt menys bagatge que nosaltres (manifestacions multitudinàries, majoria absoluta al Parlament, etc), ja haurien declarat la independència fa temps. Però nosaltres no, nosaltres ho hem de tenir tot a punt. En principi no és una crítica, o sí, no ho sé, ens agrada fer les coses ben fetes, tot i que no sempre ens en sortim, o ens quedem a mitges, o a l’hora de la veritat ens sentim traïts per altres nacions més pràctiques. Estem a punt? En quin punt? Al punt i final? A un punt i seguit? A part? O uns indecisos punts suspensius? També és cert que enmig d’aquest Procés que ens sembla infinit perdem la perspectiva històrica, i oblidem el punt en què ens trobàvem fa deu anys, quan ni tan sols imaginàvem un present així. Però ho volem tot, i en tenim el dret, i, posats a demanar, ho volem ara, perquè els somnis, quan es toquen, ens aviven el desig. Un desig imparable de llibertat.

El nostre pitjor enemic, acabar la frase

En aquest cas es tracta d'una frase inclosa al meu nou llibre El nostre pitjor enemic. 
Us proposo que a) endevineu quina paraula falta i/o b) poseu la que vulgueu:
.

El fons del mar és capaç d’engolir tots els _________.

No és la derrota, sinó el vent; completeu la frase

COMPLETEU LA FRASE
 En aquest cas es tracta d'una frase inclosa al meu llibre No és la derrota, sinó el vent. 
Us proposo que a) endevineu el final de la frase i/o b) poseu la que vulgueu:

Es tracta d’un mitjó perdut a la vorera: res d’extraordinari, sinó fos perquè en caure ha adoptat
una forma que sembla _____________:

De com creà un grup de whatsapp, i les seves conseqüències

Tenia problemes amb les seves múltiples personalitats, que variava fins a extrems insospitats, sense avís previ. Creà un grup de whatsapp amb totes elles, per mirar d'entendre's. No en tenim més notícies.

Postres de músic a sala espera dentista

Deixo un exemplar del meu recull de relats Postres de músic a la sala d'espera de la nostra dentista, entre revistes del cor, llibres infantils i el Muy interesante.
Espero que serveixi per encolcir l'espera.
Segueixo amb la mania d'apropar els llibres a la gent, deixant-los allibertas al carrer, a perruqueries, a bars...

Els rellotges són precisos; el temps, preciós.

Els rellotges són precisos; el temps, preciós.

I si la petjada ets tu?

Les petjades a la Lluna no s'esborren, per la manca d'erosió, diuen. 
I si la Lluna sóc jo? 
I si tu, la petjada?

El nostre pitjor enemic, fragment

Un fragment de la meva novel·la El nostre pitjor enemic, de Cossetània Edicions:
.

El comandant n’ha gaudit poques, d’autèntiques primaveres. Enyora aquell abril, les gotes de pluja que somreien agafades a les flors més senzilles del bosc, que el caporal li ensenyà a identificar amb un nom i una emoció. Els insectes dibuixaven vols que seguien amb el dit, i n’imitaven el brunzit entre rialles. Els colors despertaven, enganxats als pantalons quan s’aturaven per seure i repassar les lliçons de la vida. Agafar-se tan fort a aquell record, preme’l entre els braços sense deixar que circuli la sang, és una tàctica errònia. S’instal·la a l’excusa que el món no li ha donat alternatives, no li ha ofert la mà amiga que necessita per deixar-se anar.

Desig de tocar

Sempre l'han impressionat les estàtues amb braços amputats; li recorden el desig de tocar.

El nostre pitjor enemic, presentació a Tortosa

No és el mateix

Treu punta a tots el llapis, menys al roig, que ja no en queda; sempre ha estat molt passional. Prova amb el taronja, amb el rosa..., però no és el mateix.

Completeu la frase

Tenir instint assassí és bàsic per a ...

escriure sota la son

Normalment, per tal de poder escriure he d’estar descansat, despert, en silenci i soledat, i enmig d’aquesta tranquil·litat posar-me a treballar. La fatiga, tant  física com mental, no és bona musa, però, de vegades, hi ha moments que contradiuen aquesta afirmació, aquells breus instants previs a la somnolència, durant la migdida, o a la nit abans d’adormir-me, o sota el sacseig del tren, que, de sobte porta la inspiració. El cos es relaxa, la ment resta en blanc i, llavors, les idees i sentiments que rondaven pel cap cauen en cercle com fulles mortes i  sedimenten una al costat de l’altra, quasi a l’atzar. Entre aquestes paraules, amb una mica de sort, salten guspires i la seva unió em sorprèn, m’excita. Les anoto ben de pressa en un bloc que sempre tinc a mà, o en qualsevol paper, o em gravo amb el mòbil. Quan em desperti, les colliré amb calma o, enmolts casos, m’he d’aixecar per posar-me a escriure tot seguit, esclau de les paraules.

A la Setmana del llibre en català

El meu últim recull de contes, No és la derrota, sinó el vent, es pot trobar a la caseta d'Onada Edicions a la Setmana del llibre en català

metàfora

Mira la lluna amb prismàtics posats a l'inrevés. Els prismàtics són una metàfora; la lluna, no.

Engranatges

Falten dos dies perquè comencin les festes de la Cinta i, com cada any, s’instal·len al lloc habitual les atraccions de la fira. Un pas més del cicle anual que es repeteix de forma inalterable, o almenys això ens aparenta, com a mostra de l’implacable pas del temps. Així, tot encara a mitges, pot semblar caòtic, però en realitat cada peça forma part d’un engranatge gairebé perfecte que beu de la saviesa dels anys. Algunes atraccions ja comencen a provar llums mentre enormes camions fan maniobres per a ocupar el mil·limètric lloc que els pertoca. Conviuen en harmonia tendals, tanques, filferros, cordes, lones i bastides, amb remolcs, cables i endolls. Un estenedor de roba ens indica que els més matiners han pres possessió del seu territori de lloguer.Els ulls experts distingeixen el braç d’un pop, el morro d’un cavall o la màquina del tren que estira somnis en cercles. A manca de la llum artificial de milers de bombetes, o la lluita estrident de sorolls, es pot apreciar que els colors descoloreixen, que la pols s’acumula als racons més ocults als ulls del públic, als eixos que roden al davall de les furgonetes. Amb les tripes a la vista, sense vergonya, la fira se’ns mostra humana, i ens avisa que té el sucre preparat perquè endolci, uns quants dies, la invencible ànsia del xiquet que portem dintre.

llista de desitjos

Llista de desitjos inclosa a Molles per no perdre'm. Els meus dos dietaris (ja vaig camí del tercer) és de les coses que més orgullós estic d'haver escrit:
.
Dibuixar un calendari i pintar de roig els dies que et doni la gana.

Baixar les escales corrents, no per pressa, sinó per jugar.

Dormir abraçat a un osset de peluix, per si de cas t'enyora.

Llegir contes en veu alta quan estàs sol.

Treure-li la llengua al mirall.

Donar les gràcies als servidors automàtics de gasolina.

Fer-li pessigolles a la vida.

Clicar "m'agrada" als minuts petits de la vida quan menys s'ho esperen.

Espolsar amb sucre el teu bloc de notes.

Dibuixar un somriure a les petjades sobre la neu, abans que es fonguin.

Convèncer les margarides que sempre diguin que sí.