Enguany ha estat un any editorialment molt productiu, amb l apublicació de dos llibres: No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions), i El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions).
Dos llibres, de dos gèneres diferents: contes i novel·la.
La proximitat temporal de la seva publicació farà que realitzi actes de presentació conjunts, i això em motiva a parlar sobre les diferències a l'hora d'escriure relats breus i novel·la. En el primer cas ja en tinc una llarga experiència, i en el segon, sóc tot just un nouvingut. Amb els contes gaudeixo el plaer d'improvisar, de deixar-me portar per les paraules, d'anar caminant sese saber on em portarà la història; en el segon, també tinc cert marge de maniobra per a la improvisació, però molt reduït, i cal un meticulós treball previ d'estructuració.
Tot té els seus avantatges i desavantatges. Amb els contes em diverteixo més; amb la novel·la m'endinso en els personatges fins arribar a tenir-hi una relació d'afecte, i de coneixement mutu, més profunda.
Però sovint penso que els escriptors estem parlant eternament d'uns pocs temes, i tots dos llibres tenen molt en comú.
Al primer, tots els contes tenen com a personatge, o com a fil conductor, un mitjó abandonat al carrer, perdut, desorientat. Al segon, el protagonista és un comandant amb baixa autoestima, un no-ningú a qui encarreguen una missió precisament per això, perquè és un zero a l'esquerra, un mitjó que es pot abandonar sense gaires remordiments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada