A PUNT, AMB EL SENY I LA RAUXA ALHORA

A PUNT, AMB EL SENY I LA RAUXA ALHORA

 El poble català és un poble esquizofrènic, que es mou estranyament entre el seny i la rauxa i, de vegades, potser atenent a les lleis de la física quàntica, és capaç de trobar-se als dos extrems a la vegada. Un poble ben curiós el nostre, amant de les tradicions i la modernitat, inquiet i conservador, revolucionari sense ganes de molestar. Tan aviat volem salpar cap a Ítaca amb el que portem posat, com ens discutim per fer les maletes de la forma més meticulosa possible, que no manqui res, tot ben plegadet que no s’arrugui durant el trajecte. La campanya del’ANC i Òmnium per a aquest 11 de setembre ens diu que ja estem a punt. En converses que he mantingut amb altres il•lusionats i pacients independentistes ens hem lamentat que altres nacions, amb molt menys bagatge que nosaltres (manifestacions multitudinàries, majoria absoluta al Parlament, etc), ja haurien declarat la independència fa temps. Però nosaltres no, nosaltres ho hem de tenir tot a punt. En principi no és una crítica, o sí, no ho sé, ens agrada fer les coses ben fetes, tot i que no sempre ens en sortim, o ens quedem a mitges, o a l’hora de la veritat ens sentim traïts per altres nacions més pràctiques. Estem a punt? En quin punt? Al punt i final? A un punt i seguit? A part? O uns indecisos punts suspensius? També és cert que enmig d’aquest Procés que ens sembla infinit perdem la perspectiva històrica, i oblidem el punt en què ens trobàvem fa deu anys, quan ni tan sols imaginàvem un present així. Però ho volem tot, i en tenim el dret, i, posats a demanar, ho volem ara, perquè els somnis, quan es toquen, ens aviven el desig. Un desig imparable de llibertat.