Dimarts passat, 15
de novembre, viatge a Barcelona per presentar
El nostre pitjor enemic a la casa
del llibre del passeig de Gràcia. Al tren m’acompanya la lectura de Josep Pla,
descripcions precises, riques, belles del paisatge i la gent. Podria haver agafat
un tren que arribava mitja hora abans de l’acte, però no he volgut arriscar-me
confiant en la puntualitat ferroviària, i també volia aprofitar per passejar-me
per la capital i visitar alguna de les seves llibreries; aquesta visita és una
mica frustrant, en comprovar que un llibre publicat al setembre, al novembre ha
desaparegut del taulell de novetats. Per a agafar forces i dolçor, bereno un
croissant de xocolate.
Entro a La casa del
llibre força aviat. Asseguda a l’espai reservat a les presentacions, ja amb el
llibre a les mans, m’espera una escriptora amiga, la gandesana
Carme Meix. Ja
és veterana en aquests afers, i s’ho mira amb la perspectiva i tranquil·litat
dels anys; ella no para d’escriure, no podria, i acumula novel·les inèdits que
tant de bo vegin la llum aviat. La presentació serà gairebé una trobada
d’escriptors, perquè també vénen
Rafel Cases (vell amic blocaire, i fidel
seguidor),
Pilar Romera, amb qui properament conversaré a Canal 21 Ebre per parlar
del seu nou llibre,
Emili Gil, de
La
Sénia i dels seus móns ocults, l’
Agustí Clua i la seva dona,
camarlenc que escriu relats breus que m’encisen. L’acte també serveix d’excusa
per poder abraçar un jove, tot i que vell amic blocaire, Coro Xandri, que fa
nous anys, a la tendra edat de dotze, ja tenia un blog,
El semàfor, des d’on
parlava d’esports i de llibres i donava premis i tot, algun dels quals vaig
tenir l’honor de rebre. I també conec l’Elena Morató, filla del pintor
MoratóAragonès, del qual fa poc s’ha inaugurat un
espai permanent a Cornudella; em
diu que té idees per dur a terme al poble.
I arriba
Genís Sinca, amb el seu entusiasme i dinamisme habitual. La llibreria ens prepara dos
tamborets, però ell de seguida s’aixeca, necessita moure’s, i prescindeix del
micròfon per poder gesticular millor, per gaudir de llibertat per comunicar a
la seva manera. No repetiré les seves paraules, em ruboritza una mica de tan
bones. Ha gaudit de la lectura, i ha arribat al més profund del llibre, lloa el
seu estil, em tracta de murri, recorda els meus nanocontes i troba la seva
estructura arreu del text, llegeix alguna de les descripcions, i en tria alguna
de les meves preferides, com la de la comandanta, per exemple, i subratlla una
de les
cites inicials, del nostre
Artur Bladé i Desumvila, que tant admirem
tots dos.
Surto feliç. Els
dubtes, incerteses, i fins i tot el
dolor, que m’havia provocar l’escriptura de la
novel·la, ara es veuen compensats amb escreix pels comentaris dels
diversos presentadors del llibre (Gustau Moreno, Sílvia Veà, Emigdi Subirats,
Francesc Valls-Calçada i Genís Sinca, de moment).
Estic cansat,
trepitjar i respirar la gran capital em fatiga: sóc encara un xiquet de poble,
avesat a gaudir d’una ciutat més humana com Tortosa. RENFE em reserva, per a
aquest últim trajecte del dia de més de dues hores, un tren de rodalies de
seients durs i poc amables. Va gairebé buit; jo, pràcticament ple.
(Les fotos adjuntes
són de Carme Meix, Emili Gil i de Coro Xandri)
