El 2015, l’any Manuel Pérez Bonfill, ja vaig escriure un
article parlant de l’estimat professor.
No vaig ser alumne en el sentit acadèmic de la paraula, i ja
el vaig conèixer de vell, només en el sentit numèric del terme, perquè la seva
mirada sempre fou jove, desperta, viva.
Ell em va escriure una dedicatòria a un dels seus llibres que mai no oblido, i que és tot un exemple del seu tarannà: "Per a Jesús Tibau, que també escriu, pobre."
Un cop que el vaig visitar a casa seva, com a solidaritat de
contista a contista, i com el mestre que mai deixà de ser, em regalà el llibre
Dues cartes, de l’escriptor polonès Slawomir Mrozek.
Ell fou qui va presenta rel meu recull I un cop de vent els
despentina, on incloc com a cita inicial una frase dels seus Abusos del ritual:
"Cavil·lo que amb els pocs anys de la meva existència, el temps és, ara
s'hi ha convertit, una dimensió que assoleix la seva plenitud en el
sentiment."
Ell, des de la seva cadira, em donà forces i m’emocionà en
trobar-lo a la plaça de l’Ajuntament el passat dos d’octubre.
I ell serà sempre professor, tot i l’aparent absència, amb
el record de la seva mirada, amb el seu exemple de dignitat.
Gràcies, Manolo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada