DIMONIS DE MITJANIT és una via ideal per endinsar-nos en l'imaginari d’Emili Gil, si
encara no heu llegit cap de les seves novel·les o contes.
Com no podia
ser de cap altra manera, dins de les seves pàgines hi ha foscor, sordidesa i
fascinació per la mort però també l’esperit vitalista i renovador dels
escriptors de principi segle XIX.
Aquest
poemari no és per a infants ni adolescents que busquen respostes poètiques als seus
dubtes, o de gent que cerca el confort d'uns mots dolços o sensiblers. No pas,
amics: és una sendera en la qual ens acompanyen vells dimonis, com ara en Poe,
Vinyoli, Cioran, Bukowsky, Piaf, Ruyra...
Un camí
potser inquietant i entenebrit però també roent, abundant i imaginatiu, com ho
és aquest món, tot allò viscut i aquell que hem de viure encara.
Jaume Carbó(poeta del
Nord)
.
La poesia
d’Emili Gil és una bafarada d’aire fresc en la decadència cosmopolita general,
i en la tendència globalitzadora particular, que somou les bases academicistes
líriques, no pas a partir de termes estilístics o retòrics, ni de mètriques i
versificacions més o menys estrambòtiques, sinó a través del símbol i del mite
més directes, que arriben com fletxes enverinades d’Eros als no-cors dels
lectors.
P. G. i
Esteve (poeta del
Sud)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada