Damunt la neu
restava un rastre de petites petjades i gotes de sang, escandalosament
vermelles. De tant en tant desapareixien de forma provisional, i tornaven
metres enllà; un ocell ferit devia intentar alçar el vol, fugir, amagar-se.
Imaginares l’agonia, el desconcert, l’ensurt després de l’esclat del tret, de
l’impacte. Si miraves al darrere, les teves bótes havien trepitjat barroerament,
potser, l’últim testimoni del seu pas per la vida. Les passes et portaren al
cim d’un penya-segat i t’abocares al buit. Al fons, la Mer de Glace fluïa indiferent,
arrossegant al seu pas la immortalitat de les roques. T’imaginares, fugint a
grans gambades per la glacera, la trista criatura que un pretensiós científic
havia creat, la il·lusió d’un somni d’eternitat fet malbé per la mà de l’home.
Al costat, enganxada en un rostoll, tremolava sota el vent una ploma.
L’agafares amb la cura que un ós abraça els seus fills. L’acte no era gens
simbòlic; havies iniciat el teu tresor.
.
.
El calaix dels vols perduts, Pagès Editors
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada