Patrimonio, de Philip Roth, és un dels llibres que més m'ha emocionat. Quan vaig llegir-lo per primera vegada, fa uns quinze anys, em va impactar de forma definitiva, i el vaig incloure a la meva llista de privilegi.
En iniciar el Club de Lectura de Tortosa, va ser un dels primers llibres que vaig decidir comentar.
L'autor narra la vivència de la malaltia del seu pare, les progressives pèrdues, al mateix temps que reflexiona sobre l'autèntic patrimoni que heretarà.
Un llibre ple de cru realisme, despullat, i d'infinita tendresa.
Després, la meva vida se sacsejaria amb l'arribada del meu fill, i tot el que envolta la paternitat em commou. I fa sis anys, tot just el dia de Nadal, ens deixava el meu pare.
Dir que ens deixava és una manera de dir, perquè és amb mi la majoria dels dies, en un moment o altre, com a record, com a mestre de tot allò que cal fer o no fer a la vida, sentint com m'acompanya; i no parlo d'esoterisme, sinó de quelcom més proper i interior.
El seu Patrimoni és viu en mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada