Aquelles persianes a mig caure, tortes, com un ull de la casa a punt de tancar-se.
Aquell color sense nom que unifica la façana, que la fa invisible.
La indiferència del món a la vorera, que no mira cap a dalt.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada