Matí d’hivern. El fred es manté amarat de vapor d’aigua. En poques hores es dissoldrà la boira que ara s’endinsa pels carrers més propers al riu.
La figura d’un vell travessa la plaça. Du a la mà una barra de pa, potser de quart, potser ja en té prou per passar tot el dia. El seu cos balanceja. No doblega una cama, èrtiga, i el seu pas vacil·la, tremolós, sense perdre un ritme propi a què està avesat. El seu caminar sembla irregular als meus ulls, només, enmig d’aquesta plaça quasi buida.
1 comentari:
La quotidianitat, bellesa lluny de l'impacte.
Publica un comentari a l'entrada