Els meus peus es mullen de la pluja que ha deixat de caure

Els meus peus es mullen de la pluja que ha deixat de caure.
D'alguna manera portem amb nosaltres el rastre de tot allò que hem visitat, de tot allò que ens ha visitat a nosaltres, postals, petjades, empremtes, ditades als vidres de les nostres ulleres de mirar d'aprop, rascades a la pell, arrugues de somriures i plors.

Desdefinicions (39)

Intentar posar una mica d'humor als dilluns al matí hauria d'estar subvencionat per alguna mena d'entitat, però de moment no plouen les ofertes. És igual, les Desdefinicions són fàcils d'alimentar, mengen poc i tenen corda per a una bona estona:

gerriller. Soldat que combat a cops de gerra (molt millor que qualsevol altre tipus d'arma).

impacent. Persona de 99 anys amb ganes que arribi la centúria i fotografiar-se amb l'alcalde.

reflexionar: pensar detingudament i amb calma sobre la possibilitat de tornar-se a doblegar.


estóMac: Sistema digestiu incompatible amb el de Microsoft.



Avui hi ha una novetat; les dues darreres desdefinicions me les suggereix un bon amic, el Pep.

Activista literari, però també turístic

En una entrevista recent em definien com a activista literari, en referència a la meva tasca al Club de Lectura de Tortosa i en aquest mateix blog. La paraula "activista" m'agrada, i també agitador o sacsador. Però, en inferior mesura, també sóc en part activista turístic de les Terres de l'Ebre on visc i que cada cop estimo més, i del meu poble, Cornudella de Montsant.

A la majoria de persones ens agrada fer difusió del nostre poble o de la nostra ciutat, però en pobles petits aquest desig es torna sovint en passió i en necessitat. Les grans ciutats, per exemple Barcelona, ja disposen de grans mitjans de promoció, com ara TV3, on el percentatge d'aparicions de la ciutat comtal és molt més elevat que el percentatge de població, mentre algunes comarques estan tradicionalment infradivulgades.

Dins d'aquesta tasca de promotor turístic, al meu poble sovint comento les múltiples belleses de les Terres de l'Ebre, i a Tortosa sempre tinc a mà fullets informatius de Cornudella de Montsant i de Siurana, i fotos al cartell d'anuncis del meu departament perquè tothom que passi em pregunti on és aquest paisatge tan bonic. A més a més de la petita difusió que representa la seva aparició com a escenari de fons d'alguns dels meus contes.

M'enorgulleixo de poder dir que ja són uns quants els companys de l'Ajuntament que s'han atansat al meu poble, i aquest cap de setmana en concret, que jo sàpigui, dues parelles per separat es passejaran per Cornudella i Siurana.

Continuant amb aquesta tasca, us convido a visitar a Cornudellaweb una galeria d'imatges de quadres on apareix el meu poble, de pintors com ara Morató Aragonès i Joan Miró, entre altres.

Blocs degustació (9)

Com ja fa 9 diumenges, us proposo una excursió per diversos posts que m'han agradat durant la setmana, entre molts d'altres.



L’escriptori
Pocamandra
Petita criatura
Lo manicomi
El meu caos
L’avi

Vida privada, de Josep M. de Sagarra (I)

En motiu del 75è aniversari de la seva edició, l’any passat es va reeditar el llibre de Josep Maria de Sagarra, Vida privada, que, precisament, és un dels llibres que em van regalar durant les passades festes de Nadal. Es tracta doncs d’un llibre veterà, amb uns quants anys al damunt, però que no ha perdut ni una gota de força. Jo he xalat llegint-lo i goso dir (sense gaire mèrit per part meva, perquè ja està reconeguda com a tal) que és una de les novel·les imprescindibles de la literatura catalana. Sovint he llegit que el llibre descriu la Barcelona de la transició entre la dictadura de Primo de Rivera i la Segona República, però bàsicament se centra en mostrar-nos les baixeses de la noblesa catalana i d’aquesta nova burgesia emergent. A mig llegir el llibre em vaig assabentar que la família de Sagarra és d’origen noble, la qual cosa explica el detall amb què l’autor ens la descriu. No té pietat, i ens mostra acarnissadament tota la decadència d’aquesta classe socials, exemplificada en la família Lloberola.
Sovint m’agrada extreure paraules i petites expressions que els autors utilitzen al llarg d’un llibre per a descriure un personatge, i posar-los tots junts per tal de fer-nos una idea accelerada del seu perfil. Sagarra utilitza, entre moltes altres, les següents expressions per parlar d’aquesta classe social: manca d’intel·ligència evident, vanitat tossuda, voler aparentar, manca absoluta de sentit de la responsabilitat, manca de sentit moral, parasitaris, cinisme aristocràtic, enfarfegada incongruència, sense conviccions, i una de les meves preferides, cervell trufat d’hereu de casa bona, i moltíssimes més. No m’agrada fer posts massa llargs, i és possible que la passió per aquesta novel·la em porti a fer-ne un altre comentari properament. Però avui us vull transcriure un dels fragments que m’ha cridat més l’atenció; la magistral descripció del pis on viu Frederic, un dels fills de la família Lloberola, que il·lustra a la perfecció la seva decadència:

"La casa de Frederic era un pis del carrer Bailén. L’escala feia un tuf d’ala de gallina, de caliqunyo i de pot de les escombraries; aquest tuf especial d’algunes cases de l’Eixample de Barcelona, que tolera tothom i que ningú no es preocupa de la causa; els llogaters la constaten cinc o sis vegades al dia, i es queixen a la portera, i la portera es queixa a l’administrador, però no s’hi fa res. I al tuf natural de l’escala, s’hi afegeix aquest tuf de queixa, de mal humar, de rancúnia, de protesta sense impuls. De vegades, el tuf ve de safaraeig: de vegades, del pis d’un alemany que es dedica al comerç de drogues o de corretges especials, i el tuf del pis de l’alemany es combina amb un bacallà sòrdid que bullen els porters; aleshores a l’escala es produeix una reacció química que fa pensar en la barba dels cavallers que anaven a Terra Santa o en la camisa de dormir d’una amistançada d’un antic rei de Castellà. De vegades el tuf prové de les ànimes de les senyores del principal, que són completament mortes, i fan aquesta sentida d’ànima morta, amb la qual ni els corbs hi volen saber res."

Els escriptors som mentiders?

Durant l'acte d'entrega dels XXVI Premis Literaris de Sant Antoni que ha tingut lloc avui a El Perelló, el director dels serveis territorials de Cultura a les Terres de l'Ebre, Xavier Vega, ha començat la seva intervenció de manera distesa i amb ironia, titllant de mentiders els escriptors, en general, i els que formavem part del jurat, en concret. Amb aquesta irònica "acusació" volia expressar en realitat que, a través de la ficció, els escriptors sovint expressem veritats.

Ficció i realitat sovint es confonen, ja que personatges imaginats com el Quixot o la Colometa han tingut tanta o més influència en les nostres vides que molts humans.

El cert és que, amb aquesta part de la seva intervenció, Xavier Vega ha estat molt encertat i m'ha ofert amb safata de plata una pilota que només calia rematar a gol. Quan ha arribat el torn de la meva intervenció li he tornat amablement i de bon rotllo la ironia, deixant entendre que els polítics també han de convertir en veritats els seus programes electorals.

I ara jo em plantejo: els escriptors escrivim ficcions per tal que semblin veritats, o escrivim veritats de forma que semblin ficció?

I els polítics?

Properament podreu conèixer en aquest blog els autèntics protagonistes de la jornada, o sigui els premiats, així com un fragment del relat guanyador.
Ha estat un plaer compartir jurat amb dues persones del tarannà de Biel Ferré i Josep Igual.

One love, d'U2

Com tots els dissabtes, va bé començar el cap de setmana, de bon matí, amb una bonica cançó. Avui li toca a One love, d'U2, esperant que us transmeti bones emocions.

Cartes com aquesta n'arriben poques

Des de que vaig iniciar aquest blog m'emporto cada cop més sovint agradables sorpreses, algunes de les quals les aniré compartint properament.

No recordo quan em van enviar la penúltima carta escrita a mà, fa bastant de temps; però l'última l'he rebuda avui. Al calaix del meu departament de l'Ajuntament hi havia un sobre de color lila al meu nom, adreçada a Jesús M. Tibau, funcionari de l'Ajuntament, Tortosa. De moment, ja és curiós que amb aquestes poques dades hagi arribat al seu destí. L'he oberta amb molta il·lusió, sentiment que ha estat satisfet pel contingut del sobre, una carta escrita a mà, amb bona cal·ligrafia, i que comença així: "No bucegis en el teu record; no em coneixes."

Ja podeu començar a comprendre la meva emoció, ja que, normalment, no són cartes d'aquest tipus les que m'arriben a l'Ajuntament.

L'escriu una persona prejubilada que, després d'entrar per primer cop en aquest blog, em vol comunicar que li ha agradat, així com el seu interès pels meus contes.

Evidentment, aquesta persona rebrà una resposta com cal, amb la millor lletra que pugui extreure del meu bolígraf.

Cares del món (29): des del Niagara

Les Cares del món avui fan un salt transatlàntic gràcies al Jordi Pujadas que m'envia aquesta cara trobada davant les catarates del Niàgara. Ara, si voleu, ja podeu mirar l'àlbum de la família de les Cares del món a Picassa.

Presentació a Tortosa del llibre Catalunya sota Espanya

El dia 18 de gener, a les 20.00, es presentarà al Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa el llibre Catalunya sota Espanya, d'Alfons López Tena, membre del Consell General del Poder Judicial, en un acte organitzat per Òmnium Cultural.

Comentaris sobre Postres de músic

Els dijous, al meu bloc, és el dia de les felicitats petites, però per a mi una de les felicitats més grans és comprovar que els meus llibres van guanyant lectors a poc a poc i que, fins i tot, alguns em regalen comentaris que m'omplen d'ànims. Costa molt obrir-se pas en el món de la literatura, i els llibres, si no aconsegueixen ressò durant l'època que es troben de novetats, desapareixen ràpidament de la primera línia de les llibreries. Per sort, el món dels blogs pot contribuir a mantenir vius alguns d'aquests llibres.

Aquest ha estat el cas dels blogs del Comandant Rampas i de Tu mateix amb Postres de músic.

Gràcies

Felicitats petites (27): el tret per la culata

De vegades gaudim de Felicitats petites i no podem evitar un somriure burleta, mig d'amagat, quan a algú li surten les coses malament, a l'inrevés del que pensava; especialment si aquest algú és un company de la feina que no ens cau gaire bé, o un veí que baixa la brossa quan no és l'hora, o un dolent de la pel·lícula.

Al blog del Sherlock Holmes he descobert una petita felicitat d'aquest tipus, en relació a una enquesta organitzada per El Mundo que us convido a visitar i a votar. Ja passa això algun cop, que fas una enquesta, no surt el resultat que esperaves i te l'has d'empassar.

Sóc dolent per burlar-me'n?

Primeres propostes al 39è joc literari

Ja han arribat les cinc primeres continuacions del fragment de conte del 39è joc literari que he proposat avui. Espero que n'arribin més. Animeu-vos, que fora fa fred i no cal que aneu a gastar-vos més diners a les rebaixes.

"Aquella nit, no obstant aquells pensaments rabiosos, va poder dormir plàcidament. En una desconeguda fase del son va sentir-se acaronada, com mai s'havia sentit, embolcallada per una brisa sensual. Sabia que estava dormint, que allò era un somni, però tan gran era la realitat de la seua percepció que no va voler abandonar mai aquell somni. I es va quedar en ell, adormida per a sempre."
Tomàs Camacho

"El ritual es repeteix una nit i una altra, mai perd l'esperança que ell vindrà. Alguna nit entre llàgrimes es promet que l'olvidarà, que deixarà d'esperar-lo, però al matí quan els primers rajos del sol entren per la finestra, la promesa es desfà. Durant el dia maleeix tots els actes que l'han allunyat d'ell cada cop més. Mai hauria pensat que l'any que van passar separats pogués borrar l'amor que corria entre ells, però va ser així. Quan va tornar del llarg viatge que li van obligar a fer els seus pares ell s'havia casat amb una altra. Només el va perdonar perquè als seus ulls va vore una espurna d'aquell amor que s'havien professat en secret, i sempre va pensar que ell tornaria a buscar-la."

Bajoqueta

"Com a cada nit es posa una camisa de seda amb unes gotes de perfum i es fica al llit entre llençols acabats de planxar.Tanca uns ulls embassats d'aigua salada i es dorm amb l'esperança que aquest cop serà diferent i al despertar es trobarà abraçada i estimada. "
Jordi Gonzàlez

"Una llàgrima li regalima galta avall : és el ritual de cada nit que es repeteix indefinidament des de fa massa temps.
Fora, el carrer és fosc i fa fred. Una moto s’ha aturat sobre el paviment de llambordes humides. El conductor, amb un peu a terra, entreguarda el balcó d’aquell pis com si cerqués un bri de llum entre les làmines de la persiana. Ha recolzat la màquina en el cavallet lateral i de l’infern de la caçadora n’ha extret una rosa vermella, un xic masegada. El pot-pot-pot del ralentí del motor ha callat.
Al lateral del dipòsit algú va retolar-hi, fa molts anys i amb pols ferm, la paraula "Esperança".
Josep M. Sansalvador

"Aquest cop serà l’últim, deixarà de somiar. No és fàcil viure dels records i alimentar l’ànima d’estúpids ritus que no arriben enlloc. Així doncs, es convertirà en una nova dona, lluny de les esperances que la tendresa d’aquell amor torni a acaronar-li el cos. Un nou batec ressona al seu cor, una nova il·lusió enceta el seu nou món."
Cinta Llasat

39è joc literari: continueu un conte.

Aquests jocs literaris de cada dimecres pretenen fer més proper i entretingut el món dels llibres i de la literatura. De tant en tant, també us animo a despertar la vostra creativitat i fer un petit exercici literari. Per això, avui, al 39è joc literari, us proposo que m'envieu a jesusimaite@gmail.com una petita continuació al següent fragment del conte Vermell, inclòs al meu primer llibre, Tens un racó dalt del món.

Animeu-vos a participar, totes les vostres propostes seran benvingudes i vàlides per a participar al sorteig dels premis mensuals, d'acord amb el post anterior.

M'alegrarien especialment les propostes provinents d'alumnes de centres d'ensenyament, per la qual cosa animo a professors i professores de literatura a difondre aquesta iniciativa.

Us aviso que algunes o totes les propostes seran publicades en aquest bloc, amb el vostre nom, o amb pseudònim, com vulgueu, llevat que em demaneu el contrari.

VERMELL (fragment)

"Les cartes d'amor que mai va rebre buiden d'alegria el segon calaix del tocador i, als peus del llit, unes espardenyes no estrenades encara esperen a qui les guiï. Mentrestant, com cada nit, deix anar una tendra cançó tot raspallant-se el cabell (ha d'estar ben maca per al seu estimat). Sovint s'imagina que, després d'amagar una rosa vermella sota el coixí(vermella com els seus llavis) , se li atansa per darrera i l'abraça ben fort; com abraça un home apassionat. Tanca els ulls, esperant; però és el silenci amarg qui l'encercla amb els seus braços. Aixeca el coixí i comprova que només uns peücs de llana, molt gastats, trenquen la nua blancor del llençol. Estreny les dents i maleeix el dia en què, enmig de dolces carícies, va jurar-li que tornaria, ara farà uns trenta anys."

La porta al país de les meravelles

Ja fa un temps l'Óscar de Tot és possible ens va mostrar unes imatges del seu escriptori i ens va reptar a ensenyar el nostre. Em va semblar bona idea això de mostrar l'espai des d'on entrem a la xarxa, l'espill màgim que travessem tots els dies per conèixer un país de meravelles, com una Alícia qualsevol. I tot just fa uns dies, m'adono que la Sigorkic em passa un Meme semblant. Qui vulgui continuar-lo ja sap què ha de fer.

De pel·lícula: El gran Lebowsky, dels germans Coen

Una genial i divertida pel·lícula de 1998, especialment per als fans dels germans Coen, amb Jeff Bridges i John Goodman. El personatge protagonista, el Penjat, un home sense ofici ni benifici (ni ganes de tenir-ne) viu tranquil·lament a Los Àngeles, amb les seves partides de bitlles, fins que la vida se li embolica quan el confonen amb un milionari que té el seu mateix cognom: el Sr. Lebowsky. Les situacions i els diàlegs són una mica surrealistes, i cadascun dels personatges que hi intervenen no tenen desperdici.

Fa cara de ser el pis d’un casat, això! La tapa està aixecada!

Jo també vaig flirtejar amb el pacifisme; però no pas a Vietnam.

—Què ho fa que un home sigui un home? Potser que està disposat a fer el que convingui, costi el que costi.. És això el que fa a un home?
—I també un parell de testicles.

—Avui és dissabte, el Sabat, i jo només el puc deixar d’observar per situacions de vida o mort.
—Vols parar amb aquest rotllo! Però si tu no ho ets jueu, collons!
—Em vaig convertir quan em vaig casar.
—Però si fa cinc anys que te’n vas divorciar!
—I què! Tornes el carnet de la biblioteca quan et divorcies, o deixes de ser jueu?

Capvespre

La bellesa d'un capvespre on es troba?

A la calidesa dels colors,

o a la certesa d'un blau nou l'endemà?

Desdefinicions 38

Si heu estat tot el cap de setmana desitjant que arribi el dilluns per a poder veure les noves Desdefinicions, és que necessiteu sortir més sovint, parlar amb gent i deixar que us toqui l'aire.

gitarrista. Guitarrista una mica dropo.

fracasar. Fer un matrimoni aigües.

ideali-tsar. Sentir nostàlgia un rus per altres temps prerevolucionaris.

gallinazi. Semblant a les gallines, però molt més intolerant i antipàtic.

Suposo que ja us adoneu que, amb sana intenció, em permeto moltes llicències ortogràfiques, semàntiques i morfològiques; si Pompeu aixequés el cap!

Zapatero pren cafè a Horta de Sant Joan?

Aquest dissabte vam quedar a Horta de Sant Joan amb uns amics per fer un tomb per la Terra Alta i el Matarranya. Ens esperaven en un bar de la plaça on vam prendre dos cafès i dos tallats. Aquestes consumicions, amb galeteta de regal inclosa, ens van costar 3,40 euros, en preus de 2008.

Davant d'això no ens va quedar més remei que admetre que Zapatero tenia raó en aquella famosa pregunta sobre el preu d'un cafè al programa Una pregunta para usted; el que no sabíem és que Zapatero anés a prendre's els cafès a Horta de Sant Joan.

A més a més d'aquesta anècdota el dia va ser prou aprofitat: vam visitar Horta de Sant Joan, el convent de Sant Salvador, Vall-de-roures, Cretes i Calaceit. Una meravella d'excursió. Però el dia em reservava algunes petites sorpreses literàries. Quan aparcàvem a Horta, per exemple, vaig trobar per casualitat al periodista Xavier Garcia. I no podia passar per Vall-de-roures sense visitar la llibreria de l'Octavi Serret. Només hi vaig estar cinc minuts, però en van sobrar quatre perquè l'Octavi no ho aprofités per a vendre un dels meus llibres a una clienta. Ja sabeu com funciona l'Octavi, i a qui no el conegui l'animo a visitar-lo. A la llibreria també vaig coincidir amb un poeta: Andreu Subirats.

Blocs degustació (8)

Els diumenges m'agrada fer un tast de blocs, més o menys a l'hora del vermut. Us convido a acompanyar-me:

De tard en tard: dubtes i decisions
Frannia: és molt més maco somriure
Ilercavònia: El provincià
Eliteratura: de ratspenats i guàrdies civils
Lluitant a la contra: boira
Els dies i les dones: T’havies de dir Natàlia
No em diguis que és un somni: Més enllà del mar hi ha el paradís

L'última paraula, de Toni Cucarella

Aquesta novel·la va guanyar ex aequo el Premi Ciutat de Badalona l'any 1998, i felicito el jurat per la seva tria, ja que el llibre és excel·lent i et fa ganes de continuar llegint el seu autor. Jo ho faré; segur.

Toni Cucarella ha publicat més llibres posteriorment , però ara, per decisió pròpia, només podem gaudir de la lectura de la seva obra al seu blog.

Normalment, a la vida, l'última paraula és de la mort, però en aquest llibre, la mort comença a parlar des del primer moment, i es converteix en narrador d'una història divertida amb moments inoblidables. El protagonista, un petit terratinent i devot franquista, vol complir un desig abans de morir: presenciar el seu enterrament. Tot això ambientat l'any 1975, tot just després de la mort (aquesta sí autèntica) de Franco.