31 d’octubre 2011

Una sortida digna, contes sobre la mort amb sentit de l'humor

Avui és un bon dia per a recomanar l'espectacle Una sortida digna, que el grup teatral TEBAC ha creat, inspirats en els contes del meu llibre homònim.

Besar la platja

Cada onada besa la platja tan sols una vegada.  Poc? Suficient.
.
Foto de Sara Borja.

Desdefinicions (217)

lleigir. No llegir.

30 d’octubre 2011

Llibres i música a Arnes, sensacions

Pujo la màgica carretera que ens porta a la Terra Alta, aquest cop de copilot. Condueix David Espinós i el temps amenaça pluja; però no ens fa por l'aigua, potser perquè el primer relat que llegirem a Arnes es titula "Ploure". Serà la nostra primera actuació conjunta i no tenim excessius nervis, perquè des del primer moment, amb tot just un parell d'assajos, ja ens hem sentit molt còmodes l'un amb l'altre.
Arribem amb temps al Molí d'Oli i, com sempre, els dubtes: vindrà gent? Avui juga el Barça, però el desafiarem com petits davids, armats amb la fona de la il·lusió.
Un cop més, Arnes no em deceb. Les cadires instal·lades a l'amable sala amb bigues de fusta s'omplen de seguida. Comença l'acte María Montserrat Román, una sorprenent noia de 15 anys, de Móra la Nova, que presenta el seu llibre "Reflexiones sobre la vida". Parla amb una seguretat i maduresa impròpia a la seva edat, que jo ni tans sols hauria somiat als seus anys. Explica que de "més jove" escrivia poemes i que ara, en llegir-los, comprova com ha evolucionat. No cal animar-la que continuï escrivint; segur que ho farà.
I després arriba el moment, ens toca a nosaltres. Omplo un got d'aigua perquè, segur, se m'assecarà la boca; però menys que en altres ocasions.
La guitarra del David acompanya les meves paraules, les porta de la mà. Flueixen càlidament, tendrament, i fa que semblin escrites amb l'excusa de festejar amb les notes composades expressament per als contes. El moment màxim d'emoció arriba quan llegeixo el conte "Les dones que fan espelmes", amb una de les dues germanes a qui està dedicat (La Neus i la Tere Pallarès) present a la sala.
En acabar l'acte, continua la màgia. La Tere Pallarès ens convida a un grup dels assistents a visitar la seva casa-taller, on fan les espelmes amb cera d'abella. És una casa plena de màgia, amb un piano que David no es pot resistit a tocar en un íntim concert. En una de les habitacions, com ja podia imaginar, destaca la foto del seu estimat Jesús Moncada. Ens regalen espelmes de la sort, que encendré com cal el dia 11, però en aquests moments no em sembla de justícia demanar més sort encara.
Quan tornem cap a Tortosa ja és de nit, però la nit no és sinònim de fosca.
Moltes gràcies a l'Associació Cultural d'Arnes La Bresca per haver confiat en nosaltres.
.
Si escolteu el David en aquest vídeo, per exemple, entendreu que estigui tan content de la seva col·laboració.
Fotos de l'acte a la meva galeria de Picassa, gràcies a Lluís Àlvarez Roman.

Contes, de John Cheever

Contes, de John Cheever, és un dels llibres que des de fa mesos habiten la meva tauleta de nit. De tant en tant, entre llibre i llibre, n'assaboreixo un i el gruixut volum em durarà encara uns mesos. Us deixo tastar algun dels contes que he llegit fins ara:
Adéu germà


Una família es retroba per vancances a la casa que tenen a la platja. Haurien de ser moments de retrobada, de repòs, d’alegria, però un dels germans, Lawrence, desentona en aquest ambient. És negatiu, pessimista i troba absurds el tarannà i activitats a què es dedica la resta de la família: jugar, riure, nedar, ballar… Sempre ha estat així, i els lligams de sang no són suficients perquè l’amor flueixi obertament. La seva presència fa nosa. Quan se’n va, dues dones de la família surten nues del mar, com després d’un rictus de neteja.
“Sóc ja massa gran per pensar que puc jutjar els sentiments dels altres”.
Un dia qualsevol
Una família passa un dia a la casa de la muntanya.
“el sol brillant il·luminava els arbres de les muntanyes, abocava la seva llum damunt la llisa superfície de l’aigua del llac, i queia als annexos de la casa gran i antiquada amb l’autoritat del repic d’unes campanes de ferro”
“La llum era com un cop de puny, i l’aire feia una olor com si moltes noies meravelloses acabessin de passejar-se per la gespa.”

La ràdio enorme
Un matrimoni compra una ràdio enorme, pero no funciona gaire bé, se senten interferències, s’escolta als veïns, les seves discussions, secrets, vergonyes, etc. La dona hi està viciada (avanç del que passarà dècades després amb la teleescombraria?) i perd una mica l’oremus. Li diu a a l’home que ells són diferents, s’estimen, no tenen aquests problemes, no discuteixen, són honrats, com cal, vaja, però finalment descobrirem la crua realitat que amaga la parella.
“La Irene Wescott era una noia agradable i no gaire agraciada, tenia els cabells castanys i el front ample i delicat damaunt del qual no hi havia res escrit, i quan feia fred duia un abric de pell de mofeta tenyida perquè semblés de visó.”

Oh, ciutat dels somnis trencats

Una parella i la seva filla, humils, senzills, innocents, que vénen del món rural, van per primer cop a Nova York. L’home va escriure el primer acte d’una obra, i un empresari teatral li va dir que era bona i que anés amb ella a NY. La família se sentiran perduts, desorientats, avergonyits, estafats, humiliats, mirats per damunt de l’espatlla.
“Anaven vestits, com la gent que es veu a vegades els dissabtes a la nit a Times Square, amb la roba que s’havien reservat pel viatge. Les lleugeres sabates d’ell potser no havien sortit del fons de l’armari des de l’enterrament del seu pare o el casamente del seu germà. Ella estrenava els seus guants nous, els que li havien regalat per Nadal feia deu anys.”

Els Hartley
Una família amb la seva xiqueta van a passar uns dies en una estació d’esquí. J ahí van anar fa uns anys, hi van ser felicços i per això hi tornen. En aparença sembla una família feliç, però no ho és. La parella no va bé, i per això han tornat a un lloc on van ser feliços. La xiqueta no vol separar-se del pare. Tràgic final.
El conte de Sutton Place
Els Tennyson, un matrimoni acomodat, habitual de festes i copes, deixa la seva filla a cura d’una mainadera que, en realitat, odia els nens. La mainadera i la xiqueta tenen secrets per als seus pares, com ara que sovint se’n van al cinema i, sobretot, que un dia a la setmana la mainadera deixa la xiqueta amb una antiga amiga a qui el matrimoni no vol tornar a veure. La xiqueta es perd, la policia i el pare la busquen desesperadament, la mare perd una mica el cap i temen el pitjor, fins que la xiqueta apareix misteriosament.
El granger d’estiu
Durant els estius la família viu a una granja al camp i Paul Hollis hi va els caps de setmana des de NY. Per a les tasques del camp l’ajuda un rus comunista. El pare porta uns conillets perquè s’entretinguin els fills, que apareixen morts a causa d’un verí. El pare culpa al rus comunista, fins que la mare confessa que va deixar el verí l’any anterior i no hi pensava. Els remordiments el corquen.
El pot ple d’or
Un matrimoni de classe mitjana baixa, amb unes feines que els permetten uns ingressos no gaires alts, viuen endeutats, sense poder-se permetre cap luxe, i somien que un cop de sort els canviï la vida. Proven fer alguna negoci però no els surt bé, viuen amb l’esperança de trobar uan feina millor, i estan a punt d’aconseguir-la, però no hi ha manera; a últim ahora, algú que els havia promès una bona feina, es mor. Frustació. Fins que s’adonen que l’autèntic tresor és tenir-se l’un a l’altre.
.
Un convido a llegir altres comentaris del llibre a: Llunàtic, Bdllibre, Pere Calonge.

29 d’octubre 2011

aamb el mue fillen baRço sesd ifil telcejar.

Terra Guanyada, de David Monllau

Terra guanyada és un llibre del tot singular. És l’aplec dels poemes que David Monllau (Amposta, 1940) ha anat fent al llarg de la seva ja dilatada existència. Són poemes directes, que han sorgit a peu pla de l’experiència, a partir dels simples fets d’observar, patir, gaudir, sospesar, estimar, condemnar i fins i tot jugar. Tal com apunta Xavier Bru de Sala en el pròleg, “són poemes per ser llegits, és clar, però sobretot per ser dits, i fins i tot cantants, com es fa evident en les composicions del cantautor, o més ben dit cantactor, Andreu Rifé. Gràcies als poemes que ha musicat Andreu Rifé (podeu escoltar-ne un aquí), David Monllau és un poeta cantat, per exemple i segons em consta, a moltes escoles de Catalunya. Així, també com en temps pretèrits però sense els altaveus de la tecnologia, la poesia popular s’expandia per un territori. Si en principi, els poemes anaven destinats a un públic proper i restringit, que s’ha ampliat amb la música, ara pel fet de publicar-se, adquireixen la dimensió col·lectiva que els correspon.”

Queen - I Was Born To Love You

28 d’octubre 2011

Dispara la fletxa amb les mans suades

Dispara la fletxa amb les mans suades per l'angoixa. Ha estat un error, i la poma s'esberla contra el terra.

Anunci per paraules

Poble en sequera adoptaria déu de la pluja a temporades. Abstenir-se omnipotents venjatius.

Cares del món (224)

Una nova Cara del món, aquest cop rescatada pel Porquet més blocaire, a l'Acròpolis d'Atenes.

27 d’octubre 2011

Llibres i música a Arnes

Aquest dissabte serà un dia molt especial, ja que faré la primera actuació conjunta amb el músic tortosí David Espinós, que acompanyarà amb la seva guitarra la lectura dels meus contes. Tots dos estem molt il·lusionats i engrescats en aquest projecte i, sobretot, ens ho passem molt bé col·laborant.
La cita és a Arnes, el 29 d'octubre, a partir de les 19.00 h., en un acte organitzat per l'Associació Cultural la Bresca, i que han titulat Llibres i música. També participarà una jove autora, Maria Montserrat Roman, que presentarà el seu llibre Reflexiones para la vida.
Estic segur que tant el David com jo mateix tindrem ganes de repetir l'experiència, per la qual cosa restem a la vostra disposició si voleu escoltar-nos.

Boulevard de la foto perduda

Cerco l'instant que emmarqui el dia que mor,
la foto perduda que, heroi petit,
intento salvar de l'oblit.
.
Inspirat en una imatge de Josep Piñol.

25

Quan m’inclino a veure els anys viscuts
trobo petons a les claus del pany,
riures de confeti a les frontisses,
pessics de tendresa als instants amargs
i a les tovalles, molles de pa tou.
.
Fragment de A la barana dels teus dits
.

26 d’octubre 2011

Caldria predicar amb l'exemple

‎"Incrèduls!", crida Déu ple de ràbia després de perdre la fe amb éssers humans. Caldria predicar amb l'exemple.

219è joc literari

El joc literari d'avui té el plaer de col·laborar amb una altra iniciativa lúdica al voltant del món de la literatura. Es tracta dels Giroglífics, que tenen lloc al blog Llibres i companyia, del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona, i que consisteixen en endevinar el títol del llibre d'un autor/a de les comarques gironines.
Per a participar en aquest joc, caldrà que visiteu els nostres dos blogs i que a través de les dues imatges que us mostrarem endevineu el títol del llibre amagat, d'un autor/a gironí/ina. Aquí podeu accedir al seu apunt.
.
Només us demano que no escriviu la solució als comentaris d'aquest apunt, per tal de permetre la participació del màxim nombre de persones, sinó que me l'envieu a jesusimaite(arrova)gmail.com

25 d’octubre 2011

Passos de gegant

Els seus passos de gegant el permeten avançar ràpidament, saltar obstacles, trepitjar rosers.

Rafael Haro a Tens un racó dalt del món

Demà 26 d'octubre, a les 21.00 h., al programa Tens un racó dalt del món, a Canal 21 de les Terres de l'Ebre, té el plaer de rebre com a convidat al poeta ampostí Rafael Haro, que enguany ha publicat el llibre Els crisantems, amb què va guanyar el Premi de Poesia Joan Perucho Vila d'Ascó 2010.
El programa es pot veure en directe a la web de TEVEON i en les posteriors repeticions durant la setmana a Canal 21.
 

Inici

Tímida llum d'inici del dia, d'inici de tardor. Tímida. Inici ja és molt.

24 d’octubre 2011

La mà de ningú, de Vicent Usó

Vides senzilles que amaguen totes algun secret i que es veuen transformades, de sobte, per una trama criminal.

Text de contraportada
La vida és molt tranquil·la en aquell poble del nord de França. Un matí de novembre, però, un pagès de setanta-sis anys, antic combatent a la guerra d’Indoxina, troba una mà amputada enmig d’un camí rural. Una mà que ningú no sap com hi ha anat a parar. A partir d’aquesta troballa macabra, s’inicia una història que anirà creixent amb la intervenció d’altres personatges: un transportista que conversa tot el dia amb una amant imaginària, un immigrant senegalès que ven pel·lícules al carrer, una okupa que fa malabars, un metge vidu amb dues filles petites... Vides senzilles que amaguen totes algun secret i que es veuen transformades, de sobte, per una trama criminal.
La mà de ningú, de Vicent Usó, editorial Proa (2011)

Anuncis per paraules

Déu amb complexe de transparència busca fidels. Promet ser poc exigent. Ofereix parcel·les de paradís a bon preu.