París no se acaba nunca, d'Enrique Vila-Matas

Ser un escriptor novell sense obra encara, i trobar-se davant del repte d'escriure el primer llibre, sovint crea dubtes, vertigen, pànic. Es tracta d'un cim que fa molta il·lusió, una il·lusió directament proporcional al nombre d'entrebancs que, indecís i mancat d'ofici, es troba el jove escriptor. A París no se acaba nunca, Enrique Vila-Matas narra aquesta aventura de joventut viscuda, com un bohemi com cal (un bohemi amb pares que li paguen l'estada), a París. Un Vila-Matas madur recorda i explica irònicament el Vila-Matas principiant, amb una obsessiva mania de voler-se assemblar a Hemingway, fins i tot físicament. El que descobrirá el jove escriptor, com va dir John Ashbery, és que després de viure a París, u nqueda incapacitat per a viure a qualsevol altre lloc, inclòs París. Us deixo amb alguns fragments.

"nunca será una duda la que nos haga enloquecer, sino más bien una certeza, cualquier certeza"

"Piensen cuáles pueden ser las razones básicas para la desesperación. Cada uno de ustedes tendrá las suyas. Les propongo las mías: la volubilidad del amor, la fragilidad de nuestro cuerpo, la abrumadora mezquindad que domina la vida social, la trágica soledad en la que en el fondo vivimos todos, los reveses de la amistad, ka monotonía e insensibilidad que trae aparejada la costumbre de vivir."

"... tanto Dios como el Diablo han mostrado últimamente con creces no tener nada de perfectos y sí mucho de torpes, se les ve a menudo llegar tarde al teatro de operaciones."

"...me acordé de alguien que una vez pensó en lo monótona que sería la nieve si Dios no hubiera creado los cuervos."