28 de setembre 2010

Damunt la gespa i amb el cel per testimoni

Damunt la gespa i amb el cel per testimoni, m'endinso en el transcendental significat de la vida. Unes formigues que passegen em fan pessigolles a les mans.
.
Text inspirat en una il·lustració d'Anna Carulla.

6 comentaris:

Mortadel.la ha dit...

Que dolç...
Donen ganes d'estirar-s'hi.
Bon dia, Tib.

Pilar ha dit...

Se sent la placidesa.

lolita lagarto ha dit...

sempre m'han semblat transcendents els camins que les formigues fan sobre els braços, les cames..

Montse ha dit...

quin pessigolleig més divertit, el de les formigues!

Mònica ha dit...

M'agrada estirar-me i fer-te companyia sota aquest cel i en la recerca del sentit de la vida!

Sento les formigues a les mans...

jomateixa ha dit...

un dibuix dolç i unes paraules boniques...