La foto
surt a L’Estel de la segona quinzena de novembre. En veure-la recorda la
il·lusió amb què van ficar la revista a la maleta l’estiu passat, no fa ni tres
mesos. Tres mesos.
És un
costum bonic que ha agafat molta gent de les Terres de l’Ebre: emportar-se’n un
exemplar a l’altra part del món i fer-se una foto que després sortirà publicada
a tot color. També és una manera simpàtica de popularitzar la revista, com un company
de viatge més que no paga el bitllet ni es mareja. A molts els fa vergonya, i
primer diuen “no, no, no, jo no vull sortir!”, i després desen en un calaix un
parell d’exemplars de record, perquè no es perdin.
Sí, se’n
reien, i s’imaginaven fent el mec davant l’esfinx o amb una postura divertida
amb les piràmides de Gizeh de fons, amb la revista tapant-los la cara, o
enfilats dalt d’un camell posant cara de por. Abans de tancar les maletes van
ficar la revista a un compartiment especial, perquè no s’arrugués. L’egipci a
qui van demanar que els fes la foto gesticulava sense parar, i pronunciava mots
estranys que no entenien, i li faltaven dues dents del davant. I tot això els
feia gràcia. I així han sortit a la foto, rient.
Tres
mesos.
.
Fragment del conte "Sempre en quedarà una imatge", inclòs al recull El vertigen del trapezista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada