Sembla indiscutible que les xarxes socials com
ara Facebook són una eina de comunicació
fabulosa , una finestra per a enviar i rebre informació d’arreu del món.
Deixant de banda la veracitat de la informació que circula, a mi se’m plantegen
algunes reflexions.
Quan una persona ens proposa amistat (amistat?
crec que, en aquest cas, la paraula amistat no és encertada semànticament, tot
i que sí com a màrqueting. Som amics al facebook? Coneguts? saludats?) sovint
prenem, com a criteri per acceptar-lo, els seus gustos, aficions, etc. Crec que
la tendència general és que, si la persona en qüestió sembla que tingui una
ideologia molt allunyada de la nostra no acceptem l’amistat, ens dol tenir-lo a
la nostra llista “d’amics”. Les conseqüències d’això és que la majoria de la
gent que seguim i que ens segueix som de la mateixa corda, coincidim en moltes
formes de pensar, amb la qual cosa, les idees, les opinions, les propostes...
viatgen en cercles tancats que s’embadaleixen en l’autocomplaença. D’aquesta
manera, els diversos cercles de pensament, d’opinió, són impermeables els uns
amb els altres, amb comptades excepcions que, normalment, serveixen per
escarnir, criticar, burlar-se, dels “altres”.
Utilitzar la paraula “amic” ens frena per
acceptar el contacte amb segons qui (Twitter
crec que ho encerta millor amb “seguidor”), però potser aquesta seria la millor
manera d’aprofitar unes eines tan properes; potser hauríem de fomentar el diàleg,
l’intercanvi d’idees, el debat, sense caure en l’escarni fàcil; obrir finestres
als cercles i ser globals de veritat.
(Fa uns dies vaig fer aquesta reflexió al meu mur del facebook, i podeu llegir o escriure comentari.)
2 comentaris:
Malgrat que no tinc ni Facebooc, ni Twitter, ni WhatsApp, et dóno la raó: són unes eines de comunicació cada cop més il·limitades.
Crec que aniran a més i ens sorprendran.
Fita
Hi ha pàgines de Facebook que són per seguir-les, no per ser-ne 'amics'. Però per fer-ho has de clicar "m'agrada". I el fet que t'interessi saber què diu una institució o una persona no significa que t'agradi. Prefereixo la tàctica de Twitter, dels seguidors.
Per altra banda, jo hi trobo finalitats diferents. A mi, Twitter em serveix sobretot com a eina per assabentar-me què passa al món --des del meu barri fins a l'altra punta del globus-- en un recull de titulars. Titulars que no sempre són de mitjans perquè el mateix Twitter pot ser el mitjà per al periodisme ciutadà.
Publica un comentari a l'entrada