13 d’agost 2015

Vora el riu, vora la vida

Surto de casa de la mà del nostre fill i, a pocs metres, ens acull el brogit amable del riu que baixa. A l’horitzó, el Port sembla llunyà i tèrbol, i la possibilitat de veure el món a tanta distància encara és nova per a mi, acostumat a l’immediata omnipresència dels turons del Priorat. Al cel hi deixa el seu rastre un avió amb destí desconegut, i el Roser s’alça com sempre, fidel i distingit sobre el barri de Ferreries: riu-te’n de l’skyline novayorquès. Els arcs del pont vell són com tres somriures, però a l’inrevés.
Ens aturem, no gaire, a contemplar l’espectacle, i ens avança a bon pas un jove sudsaharià de color (negre, evidentment). Es queda mirant el xiquet un instant. Li somriu, se somriuen, s’envien petons amb la mà, i metres després es gira per mirar-nos de nou, i de lluny es distingeix la blancor de les dents dins un gran somriure. S’han fet gràcia, mútuament; s’han comunicat en una llengua antiga i senzilla. Una mica més tard, una dona amb tota la cara i l’accent de britànica, amb barret i tot, ens somriurà. Què bonic és ser alumne del teu fill!
Avancem en direcció al sud, i un vol de coloms baixa en picat del sostre del Mercat per a beure al riu, i passa per damunt nostre. Batec d’ales; xipoll d’aigua. Passem per davall l’antic pont del tren (a Tortosa, tot és “antic alguna altra cosa”), i el passeig es cobreix de plataners, amb rames despullades que trenen aquest capvespre d’hivern madur. Tornaran les fulles, i tornaran a caure, i tornarem a trepitjar-les amb aquell soroll que a ell li agrada tant. Les llums del pont del Mil·lenari ja estan enceses i intenten, inútilment, rivalitzar amb l’or en què es torna l’Ebre, indiferent a lluites i glòries humanes.

S’atansa l’hora de sopar i, segons un pacte no escrit, abans passem per la Llotja situada al parc Teodor Gonzàlez, ara convertida en Casa dels Gegants. Els arcs gòtics ens reben generosos, i el nostre fill de seguida se’n va a saludar tots els gegants i gegantes, i prova d’obrir la porta amb una clau de joguina. No se’n surt, però no defalleix i demà ho provarà de nou: té el cor tendre i la voluntat de ferro. Coneix els noms de tots els gegants, i els ensenya la jaqueta nova que li hem comprat, i s’inventa històries que jo tot just endevino. No cal conèixer tots els trucs que amaga la màgia; millor deixar-s’hi seduir.
.
(article que fa uns anys vaig publicar a Terresmagazine, mab una foto de Guille Barberà)

Cap comentari: