Entràrem a l’Alhambra de la mà, sense deixar que el pes de la història enlluernés les nostres passes. Nosaltres teníem també la nostra història, enamorats contra el món, segurs de nosaltres mateixos, entre riures, miràvem cara a cara el pes dels segles que Granada ens regalava, embolicats amb aire net. Res no ens feia semblar petits, i suràvem entre parets delicades, entre arabescos indesxifrables, entre la música de l’aigua que corria per a nosaltres sols; érem innocents i invencibles. El guia vestia gavardina beig i crec que duia un paraigües, aquell primer de setembre inestable, de pluja fàcil. Tenia un aspecte seriós, de tall britànic, i ens recordava a Mr. Bean, i no paràvem de riure per això. Rèiem per tot. I ens emocionaren les llegendes de princeses mores, les llàgrimes de reis destronats. Al pati dels Arrayans sortí una mica el sol, i es banyà al mirall de l’aigua: dos sols fugissers només en aparença.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada