De pintures rupestres, o de la vida

Tarda d’agost. Breu parèntesi a la xafogor que s’agraeix. Amb mon fill visitem les pintures rupestres d’Ulldecona. Sé que xalarà, perquè als seus set anys el fascinen els primitius i la història en general; no sé per què deu ser (mode ironia). El guia és molt didàctic; assaborim cadascuna de les figures que es distingeixen, ens emocionem amb les que es deuen haver perdut, i somiem amb les que resten amagades. Cent segles ens contemplen, i aquesta és una xifra inimaginable per a un xiquet de set anys, i de difícil comprensió per a son pare.

Els caçadors es troben en plena acció; els animals intenten fugir, imagino que amb desesperació. Em giro per contemplar la vall que ens separa de la serra del Montsià, on es devia desenvolupar tota l’acció.

El guia ens demana que no trepitgem una roca que amaga una valuosa informació que, ignorants, no sabem veure. Amb el dit ens mostra el que eren restes d’un foc, taques negres de carbó, trossets blancs de petits ossos d’animals; una enciclopèdia, vaja, que agraïm que ens desvetlli. També hi trobaren restes de sílex procedents d’Ulldemolins, al costat mateix del meu poble. Li faig repetir al guia per si no ho he sentit bé. Es veu que fa deu mil anys ja venia gent del Priorat per aquí; no sóc el primer.

El guia també ens parla de com van descobrir les pintures, dels primers maldestres treballs per treure’ls a la llum que, en algun cas, destruïren informació per a sempre. La curiositat humana, el nostre afany per descobrir, ens ha portat a assolir moltes cimes, i ha resultat  letal altres cops.

Finalment, ens confessa el gran dubte: què cal fer per descobrir la resta de figures amagades sota la capa de sediments? Què cal fer per garantir-ne la supervivència?

Que algunes figures hagin sobreviscut fina ara ha estat fruit de la sort i d’unes condicions ambientals òptimes o, al menys, suportables. Qualsevol acció humana que les modifiqui, des de la bona fe i la ignorància, pot ser devastadora. Per tant, de moment, és preferible no fer res, deixar-ho estar, protegir-les des de la distància.

Pot semblar frustrant per a la nostra insaciable necessitat de posar els dits a tot arreu, però és una bona lliçó que cal admetre. Tant se val si parlem de pintures rupestres, com de la vida.