Reviso vells vídeos casolans del nostre fill; un viatge
d’anada i tornada a les emocions, un registre del pas implacable del temps i de
tots els records que ens regala.
Gràcies a un, recordo un gest dels que m’agraden,
potser insignificant en aparença, d’aquells que em reconcilien amb l’ésser
humà.
És la nit de Sant Jordi, un dia molt especial. Sopem a
l’aire lliure amb la família; el nostre fill té tot just dos anys, i està
content per sortir de nit, i una mica orgullós de fer-se gran. En una plaça de
Tortosa no para de córrer amunt i avall. Hi ha una colleta de xiquetes més
grans que ell, que no coneixem, d’uns nou o deu anys, potser. Estan en rotllana
parlant de les seves coses que, sense dubte, deuen ser molt importants. EL
nostre fill es planta al costat. Una d’elles gira el coll, el mira, i li
acaricia el clatell. És un gest breu, tot just d’un segon o dos. Qualsevol
distracció hauria fet imperceptible aquesta mostra d’estima improvisada, una
prova que els humans ens movem encara empesos per la sensibilitat, a la recerca
d’afecte
Un petit gest per a una xiqueta, un pas gegant per a
la humanitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada