Últimament m’agrada comentar els llibres a mig llegir,
perquè la majoria de llibres ja no me’ls acabo, i no perquè no m’agradin, sinó
perquè la trama, perquè el final, no és el que més m’interessa; m’interessa el
camí. Perquè un llibre és un camí per on avances de mà del seu autor/a, però
només al principi, o només en part, perquè també vas de la mà de tu mateix i
les teves experiències, perquè un llibre, com també un camí, és el paisatge i
ets tu mateix.
Un llibre ( i també un camí) és sobretot emocions, i
no cal arribar al final del llibre per trobar-les, com tampoc és imprescindible
arribar al final del camí. I aquestes emocions poden trobar-se en un sol
capítol, en una frase, en una paraula.
I Coia Valls, un cop més, ens presenta a Etheria un
camí, un viatge, per on transcorren, entre altres, dues dones. Els fets tenen
lloc al segle IV, basats en personatges reals, i per això el llibre es trobarà
a la secció de novel·la històrica, però cada cop trobo més imprescindibles, i
fins i tot molestes, les etiquetes. El llibre parla d’emocions, d’idees, d’un
moment històric de crisis en què les idees bullen, es replantegen , i tant
se val el segle on tinguin lloc, perquè sempre, eternament, l’ésser humà es
replanteja les idees, afortunadament.
Dues dones, l’Etheria i la Irene , representen dues
formes diferents d’entendre el món, la fe. Diferents?
Un dels llibres que més m’ha marcat és Incerta glòria,
de Joan Sales, i en ell hi ha una frase que sempre recordo: “La gent no ens
hauríem d’unir per les idees, sinó pels sentiments”.
Us deixo algun fragment:
“està descobrint que la fortalesa conté aspectes més
subtils. No n’hi ha prou ambla determinació ni tampoc amb el desig. Cal burxar
molt endins per mantenir el camí traçat quan el dolor es fa molt intens.”
“Quan viatges tot sembla regir-se per sensacions
bàsiques, contraposades, i sembla que no hi hagi temps per als matisos, els
dubtes, les penombres. Però aquests encara hi són, es van quedant als plecs de
la memòria. Sigui quin sigui el final de l’aventura que porten entre mans, ja
res no li semblarà igual.”
“En aquell temps brevíssim per a l’amor, en Gai pensa
que els ésser shumans no acaben d’oblidar mai com una vegada van néixer lliures
de pecat.”
"Simmac
li va ensenyar des de ben petita que la vida era difícil, que no podies
aturar-te a contemplar-la sense sortir-ne esquitxat."
.
Més comentaris i informació sobre el llibre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada