24 de maig 2018

La pols dels dies, de Carme Cruelles



La pols dels dies, de Carme Cruelles
Onada Edicions, 2018
Sinopsi
La pols dels dies és una obra juvenil apta per a totes les edats. Els relats, que en un principi formaven part d’un blog titulat De menta i poliol, s’han convertit en un llibre que presenta una doble trama: la veu d’un xiquet de tretze anys que mostra una galeria de personatges i situacions curioses a través d’un dietari de curta durada i els escrits enigmàtics de la mare dotats d’un llenguatge ple de tendresa poètica i crua realitat. L’obra posa en relleu pensaments o sensacions del tot humanes i universals. Un llibre fet de retalls petits o gairebé minúsculs com aquella pols lleugera que s’aixeca quan hom comença a fer camí en la ruta fugaç dels dies. Com ja és costum en l’autora, cal destacar també la profusió de referents literaris de tots els temps i totes les cultures i un homenatge remarcable a diversos escrits periodístics d’autors d’actualitat.
Comentari
Començo comentant el llibre donant-li la volta a l’inici de la sinopsi que apareix a la contraportada: La pols dels dies és una obra per a totes les edats apta per al públic juvenil.
No, em rectifico, l’edat no és una bona dada per a mesurar l’aptitud del lectors del llibre: La pols dels dies és una obra apta per al públic amb sensibilitat.
Abastenir-se amants exclusius del misteri, de les trames recargolades amb mestria de rellotge.
És una novel·la? És un recull de narracions? Es podria incloure en alguna d’aquestes etiquetes, però, bàsicament, el que trobareu al llibre és poesia.
La relació mare fill és el fil conductor per on discorre el llibre a dos nivells ben diferenciants, a dues veus ben marcades: el fill adolescent en plena fase de posar-se la toga i jutjar sa mare, mancat encara, potser, de les eines necessàries, intentant trobar la sortida digna enmig del silenci i del seu “poder devastador”. I l’altra veu, la de la mare, és qui trenca aquest silenci a través dels seus relats, una eina per a intentar-se explicar, no les respostes, sinó simplement la seva forma de mirar.
Aquests relats ens deixen intuir històries, són mirades que ens ensenyen a mirar.

Cap comentari: