Gerard era el
meu heroi. No sé si la força i la llum que emetia brotava del fons dels seus
cabells, daurats i llargs, massa llargs per a aquells anys, o potser aquesta
idea naix de mites antics que el mossèn ens explicava a l’hora de religió.
Tallar-los m’hauria semblat una irreverència impensable, una heretgia. Però la
influència que irradiava sobre la resta emergia, sobretot, dels seus moviments,
de la naturalitat amb què es desplaçava surant a l’aire, mentre prenia
possessió de l’aula, del pati, del món. Coronar-lo de llorer era innecessari
als nostres ulls
.
El calaix dels vols perduts, Pagès Editors
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada