14 de desembre 2018

Cites literàries


Els poetes aixequen castells en l’aire, els bojos els habiten i algú, a la vida real, cobra el lloguer.
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge, de Jordi Sierra
 .
Les desgràcies que causen els pecats dels homes mai no só nsuficients per esmenar conductes extraviades. Per això les presons i els prostíbuls sempre estan plens.
Cal·ligrafies agòniques, de Miquel Àngel Vidal
 .
No vaig nèixer llop. A vegades, emperò, he pensat que ningú no neix llop. Potser, s'esdevé llop.
He jugat amb llops, de Gabriel Janer Manila
 .
No m'acabava d'agradar gaire tirar contra persones d'aspecte tan semblant al meu.
El genet nu, de Joan Giné
 .
-T'estimo.
- Però, què dius? Com Ho saps? Has estimat algú alguna vegada?
- No, per això ho sé
El pintor d’ombres, d’Esteban Martín
 .
Quan dos nàufrags de muntanya s'han fet un tip de riure costa molt més que es matin a escopetades.
Les edats d’or, d’Albert Sánchez Piñol
 .
Tot el que un escriu és suc autobiogràfic, legítima revenja, crit metoditzat. Els llibres, com els aliments, haurien de dur una etiqueta amb la seua composició: tant per cent de fel, de libido, de brossa...
L’home manuscrit, de Manuel Baixauli
 .
No és millor dependre del moviment que de la immobilitat? D'un riu, que d'un cadàver?
Dues cartes, de Slawomir Mrozek

1 comentari:

Helena Bonals ha dit...

Sobre el de Kafka, espero no ser mai qui cobra el lloguer.