Com a amant del gènere breu,
m’agrada la capacitat de síntesi dels anuncis de televisió, que sovint
utilitzen clixés socials o culturals per a subministrar, amb el mínim
temps possible, el màxim d’informació.
De vegades tenen la capacitat d’explicar en pocs segons tota una història que
els televidents completem aportant la nostra dosi d’experiència.
Fa unes quantes temporades que
una coneguda marca alimentària promociona el seu fuet a partir d’històries
familiars ambientades al món rural, amb algun o altre conflicte, que sempre se
soluciona gràcies a la màgia d’aquest embotit.
L’anunci d’enguany m’atrau
especialment. Quasi com qui no diu res ens presenta dos models de persones, de
famílies, de móns:
-Els uns, els amfitrions, ho
tenen tot previst, al seu lloc, són previsibles, metòdics, mesurats, pateixen
que tot estigui com cal (segurament pateixen massa per tot), s’inquieten perquè
els convidats arriben tard, i no permeten les seves filles que tastin el fuet
(que espera tallat temptadorament damunt d’una taula de fusta) fins que no
arribi tothom.
-Els altres, els convidats, els
cunyats, arriben quan els va bé, sense cap remordiment, somriuen
despreocupadament, viuen el moment, fan bromes sobre l’aparent excel·lència
dels uns, i es llancen sobre el plat de fuet sense esperar que ningú no els
doni permís, davant la cara irritada i plena de frustració de les xiquetes, que
el veuen passar impotents per davant dels ulls.
Tranquils, tot acaba bé, al final
sempre apareix un segon fuet que calma els ànims i la gana, i que uneix aquests
dos món que, a priori, semblen incompatibles.
Aquests dos tipus de persona es
poden trobar dins d’una mateixa família, d’una colla d’amics, o entre companys
de feina. Això provoca conflictes, sovint els uns irriten els altres. Uns no
suporten la improvisació, l’aparent manca de responsabilitat i tenen la formiga
com a ídol. Els altres no poden amb l’excés de pulcritudi rigidesa, gaudeixen
del moment i somien ser cigales un estiu etern.
Segurament els uns podrien aprendre
dels altres, i els altres contagiar-se una mica dels uns, i això els faria més
feliços, i més iguals. Però no, potser està millor així. Si ets d’un tipus de
persona, no pots pretendre convertir-te en un altre, no funciona, i potser no
cal.
(Article publicat a la Marfanta, el passat 11/09/2019)
1 comentari:
Cadascú per on l'enfila!
Publica un comentari a l'entrada