Línia blava, de Ramon Solsona

 

Línia blava, de Ramon Solsona, s’està convertint en un llibre a què acudeixo amb regularitat perquè m’acompanyi quan vaig de viatge. En tinc una versió de butxaca que facilita el seu transport, però sobretot me l’emporto perquè és una delícia.

Em va agradar el primer cop que el vaig llegir, però després, cada cop que hi acudeixo, m’enamora encara més.

No sé si per l’edat o pels meus hàbits lectors, les trames dels llibres em fatiguen cada cop més, em costen de seguir o, simplement les considero accessòries. En un viatge em desentenc del trajecte, del rumb, i m’agrada fixar-.me en els petits detalls. I Línia blava n’és ple a cadascuna de les pàgines.

Quan inicies la lectura d’un llibre de ficció signes una mena de pacte amb l’autor en què et compromets a creure tot allò que t’explica. En uns llibres funciona bé el joc, i en altres costa més. A Línia blava, Ramon Solsona eleva al quadrat aquesta dificultat, ja que al llibre el narrador ens avisa que s’imagina la vida de la resta de viatgers del metro. Tot i això, tot i saber d’antuvi que tot és una doble invenció,  t’endinses en unes inventades vides dels personatges que et fan emocionar.

Un exercici deliciós, una companyia de per vida.