Assegut a un banc mentre llegeixo, admiro com una dona cobreix el seu cotxe amb una mena de drap gran. No és una funda que el protegeixi completament, sinó sols gran part del sostre. Fa joc amb el color granate del vehicle. Em crida l’atenció la cura i paciència amb què el col·loca. Es nota que té un mètode. Primer n’enganxa un extrem amb la porta esquerra del davant, després la de la dreta, i després respectivament les del darrere. En cada moviment apamat i meticulós comprova que quedi perfecte, sense arrugues: estira d’una punta, estira de l’altra, passa la mà per damunt., obri i tanca alguna porta de nou... Quan ha acabat, es queda mirant el resultat uns segons, des d’un mig metre de distància. Es mossega una ungla, concentrada. Quan sembla que està a punt de marxar, torna a comprovar que una porta estigui ben tancada. N’està. Quan ja està convençuda, entra a casa seva.
Suposo que tot aquest procés deu tenir l’objectiu de mantenir net el cotxe que, per cert, brilla molt. El deu deixar aparcat sempre al mateix lloc, sota l’arbre, a l’espai reservat per a discapacitats.
Quan acabo de llegir passo pel costat i no puc evitar mirar-me bé el cotxe. Comprovo que al davant hi ha un part del drap doblegada, i aquest descuit em sorprèn, però no, és la forma de deixar visible, a través del vidre del parabrisa, l’autorització d’aparcament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada