Camí del súper, enmig d’una vorera, trobo un moixó mort; sembla una oroneta. La seva fragilitat es veu total, aquí al terra, lluny del cel que solca a velocitat precisa a la recerca d’aliment i per fugir dels perills. La meva forma de cobrir les necessitats essencials és més còmoda, i es limita a passejar per lleixes atapeïdes amb un carro amb rodetes i passar la targeta per un màgic aparell.
De tornada, passo pel mateix lloc, però l’oroneta ja no és on era, sinó a un costat, a la vora d’un parterre. Dedueixo que algú li ha donat una puntada de peu, potser per a apartar de la nostra mirada la seva derrota. Temo que sovint és aquesta la tàctica humana, arraconar allò que molesta, fer veure els cadàvers no hi són.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada