Si em seguiu només una mica a les
xarxes, coneixereu el meu hàbit, mania o vici, de fixar-me en les #cosesquetrobo
al carrer. Ho recomano, descobrireu un món fascinant de petits objectes que
atresoren milers d’històries. A banda dels tradicionals mitjons desaparellats
que apareixen a Tortosa els dies de vent, hi ha un subgrup d’elements també
molt freqüent, l’origen dels quals és fàcil de deduir, sobretot si heu tingut
xiquets petits. Podem imaginar l’escena, la mare, pare, àvia o avi, distrets
una dècima de segon, una fracció minúscula de temps en què baixen la guàrdia,
suficient perquè el seu tendre plançó, potser jugant o experimentant, faci
saltar del cotxet, en trajectòria parabòlica, un mitjonet, una sabateta, un
xumet, un juguet, o aquesta mena de nino drapet de la imatge, que els agrada
tan esprémer amb els ditets. La seva vida, abans d’aquest instant
transcendental, ha estat farcida de carícietes, grapejadetes, llepadetes,
xucladetes, i mossegadetes amb dents de llet. Tot plegat, molta pressió i
responsabilitat per a un humil nino, a jornada completa, amb periòdics i breus
moments de descans. Uns temps que, de ben segur, poques hores després, ja deu
enyorar.
Ara es troba estés contra l’aspra
i dura calçada, tot just sobre l’esborrada línia que separa els dos carrils del
carrer. Li han passat pel damunt cotxes, furgonetes, tractors, bicicletes,
patinets... i la indiferència. No li veig el rostre, fa temor imaginar-lo.
Deuen quedar restes d’un somriure de rateta, l’olor de colònia fresca que
s’esvaeix.
D’una puntada de peu l’acosto a
la vorera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada