Fa setmanes que porto aquest fotografia a la galeria d’imatges del meu mòbil. La vaig fer dies després d’iniciar el curs, a prop d’una escola. És un d’aquests petits i senzills objectes que considero tresors, #cosesqueemtrobo. Les lletres que formen un nom -que desconeixia, per cert- que em criden des del panot gris de la vorera, trencant les seva hermètica alineació, i que em poden suggerir mil històries. Un nom caigut, imagino que desenganxat de la peça de roba d’una xiqueta. Un nom –allò més bàsic que serveix per a identificar-nos- perdut. O perduda potser la peça de roba, ara sense la marca que la distingeix. És tan fàcil perdre’s, sense els adhesius adients; o assolir la llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada