Salabror de riu, de
Baltasar Casanova, ens mostra de nou el drama i la fatalitat on viuen sotmesos els personatges de l’ambient rural, com ara Terres de l’Ebre, de Sebastià Juan Arbó, o Collita de foc, de Carme Meix.
Sembla com si la natura cobrés un preu massa alt per deixar-nos viure a la seva vora. El Delta del’Ebre és el marc d’aquesta història tràgicament familiar, on la insalubritat del medi, el difícil o nul accés a l’educació i certa innocència dels més pobres, i la manca d’escrúpols dels dotats de poder, assenyalen clarament els perdedors.
Els derrotats abans de començar la partida viuen al Delta; l’encarregat sense escrúpols, a Tortosa; l’amo “lo de veritat”, a Barcelona.
El llibre comença amb un silenci solemne:
“Aquell dia tot era silenci, absència del vent que tants de dies havia penetrat les barraques aprofitant totes les escletxes que deixa el fang sec entre el canyís.”
Fang que amara, fang omnipresent, fang premonitor de la tragèdia.
Us deixo amb alguna frase més:
“Les estacions se succeïren unes sobre les altre, cada nou espai devorava l’anterior amb voracitat pantagruèlica, immisericorde. Blau, verd, groc: fang. Sempre fang.”
“En obrir la porta de la barraca l’olor del fang i de l’arròs madur, l’orquestra de l’aigua i del cel, lo blau de la partitura, li esclaten com música d’un nou món.”
“Poques paraules per a tanta consciència. La gent senzilla, davant els amos, parla poc, massa poc, i accepta molt, massa.”
“L’amo porta a les mans la cartera dels papers que fan més temor que una riada.”
.Dimecres vinent, podreu escoltar i veure la conversa que he mantingut amb l'autor al programa de Tens un racó dalt del món a Canal 21.
El passat 12 de maig, després de la Visita a l'Escola Lluís Vives de Castelldefels, tinc programada una altra activitat a Sitges.
Salabror de riu, de Baltasar Casanova, ens mostra de nou el drama i la fatalitat on viuen sotmesos els personatges de l’ambient rural, com ara Terres de l’Ebre, de Sebastià Juan Arbó, o Collita de foc, de Carme Meix.
Com que després de Sant Jordi encara hi ha vida, aquesta setman m'he buscat unes quantes ocupacions.
La pressa del temps és el nou llibre de Maria Barbal, un recull de vint-i-set relats on l'autora es deixa (ens permet) gronxar pel pas del temps, potser com una rosella enmig del camp. El to amb què tracta els diferents personatges no és sempre el mateix, de vegades és més cru, d'altres més poètic, però sempre amb un deix de tendresa, amb certa dosi de nostàlgia, només una pàtina delicada i subtil. És difícil comentar un recull de relats (demano excuses per la part que em toca), així que en triaré només algun per comentar. Com ara un dels meus preferits, "El premi", on una xiqueta petitat que visita sovint el taller d'una sabater queda fascinada per un dels oficials que hi treballa, un noi més gran que sempre li diu que s'assembla a Sissí. I els anys passen, la seva relació es limita a mirades llunyanes. Es casen, es divorcien, fan la seva vida, ella se'n va a la ciutat, arriba a ser famosa, rep honors quan torna al seu poble... però el premi que més desitja es retrobar-se amb la mirada d'aquell noi. Ella no gosa, creu que lla ni se'n recorda.
