Quan el cinema ens explica la realitat millor que qualsevol telenotícies, quan ens emociona i ens recorda que tots som humans, quan ens avisa que tots som culpables i innocents, quan ens esgarrapa i ens fa impossible restar indiferents, ni que sigui un parell d’hores, quan ens alerta de la cara més terrible de la vida i, alhora, ens fa valorar cada petit detall, quan intenta fer-nos millors persones.
Si voleu llegir carícies literàries cada dia, us podeu fer mecenes a la meva pàgina de L'Aixeta, per dos euros mensuals.
De petit era un insaciable lector de TBOs. Un dels meus dibuixants preferits era Coll. Els seus personatges estilitzats, les seves historietes minimalistes plenes d'enginy, eren una delícia. Vés a saber quina part del autor amant de la literatura breu va néixer llavors.
Aquest cop parlo amb Santi Borrell, poeta que és, entre altres coses, l'ànima del certamen Poesia a les caves que té lloc duran tel mes de maig a Sant Sadurní d'Anoia.
Amb ell he compartit moltes activitats i llibres col·lectius.
Com a mínim, aquestes converses són enriquidores per a nosaltres dos.
Es poden seguir la resta de converses a la llista de reproducció del meu canal de Youtube
Monarguia. Llibre d'instruccions per a regnar sense problemes, que alguna família real ha degut perdre o no sap llegir.
Converses agafades al vol.
Aturats en una vorera, un home li diu a una dona: “tu ja saps que la gent, segons a quina banda estàs...”
Ai! Aquella vella divisió entre els nostres i els seus, els d’aquí i els d’allí... I oblidem que els nostres són els seus vistos d’allí, i que els d’allí són els nostres per als seus.
Els humans som animals socials, i necessitem sentir-nos identificats amb algun col·lectiu o un altre, i tendim a empatitzar amb els més propers, tan físicament com mentalment, amb tot allò de bo i de terrible que ha portat a la humanitat.
negaciació. negociació abocada al fracàs quan ambdues parts s'instal·len al no.
CONVERSES AGAFADES AL VOL
Una mare parla per telèfon amb la seva filla:
-Les fórmules estan a la butxaca de l'esmorzar. Ho saps fer. No et posis nerviosa. T'estimo molt.
Són quatre afirmacions ràpides, diria que adreçades per ordre d'urgència i no per importància.
Fa temps que dic que porto escrits més de 500 contes. I si estic segur d’aquesta dada, és perquè els tinc numerats.
Al principi em costava escriure relats. Vaig tardar cinc anys en escriure els deu primers; i quasi nou en tenir prous relats per a decidir-me a publicar el primer llibre. Després vaig començar a agafar velocitat de creuer, a presentar els relats a diversos premis...
Per no perdre el control, vaig decidir obrir un excel (algú a la sala es posarà a somriure, coneixedor de la meva relació amb aquest full de càlcul, sovint ple de colors). on anotava la data de finalització, el nombre de pàgines, i els premis als quals l’havia presentat.
D’aquesta manera, tinc una precisa estadística de les èpoques més fructíferes, i puc afirmar amb exactitud que fa dos dies portava escrits 569 contes.
Però en aquest excel meu, només he anat anotant els contes d’extensió més o menys tradicional, que en el meu cas son gairebé sempre breus, però amb un nombre de línies suficients per a etiquetar-los com a mínim, com a microcontes.
A banda han quedat uns artefactes més anàrquics, impulsius, improvisats, que he escrit en qualsevol mena de suport que he tingut a mà mentre se m’ocorrien pel carrer, conduint o a la vora del son: els nanocontes.
Els nanocontes no porten títol –excepte els que he inclòs en algun recull- ni en sé la data d’escriptura, i la dada del nombre de pàgines és absolutament innecessària. Això sí, he estat molt prudent d’anar-los recollint, un darrere de l’altre en un arxiu de text.
Fa uns dies em vaig posar a revisar-los, a ordenar-los, amb l’ambició de poder-los publicar tots junts algun dia (alguna editorial interessada a la sala?). He fet la proposta a diverses editorials, i totes em diuen que seria un llibre sense sortida, però la meva experiència, en totes les presentacions, recitals, i actes en què participo, em diu el contrari. A banda d’ordenar-los i descartar-ne algun (els nanocontes han de ser força bons; els mediocres no funcionen, més val eliminar-los), els he numerat. Me’n sortien 428.
És a dir, 569 + 428 = 997. Només me’n faltaven 3 per als mil! Un número massa rodó i llaminer per a mi.
I no tarden a caure els altres tres, i fer aquest número tan rodó: 1.000 contes!
Recordant el meu primer llibre infantil Volem ser diables!, encomanat i publicat el 2019 per la Colla de diables de Vila-seca, en motiu del 30è aniversari de la colla, il•lustrat per la parella de germans de tinta, Andreu Faro i César Da Col.
Amb moltes, moltes, ganes de publicar més llibres infantils. Alguna editorial interessada a la sala?
A Twitter no només hi ha irascibilitat a flor de pell, també t'hi trobes coses com aquesta que et fan una miqueta feliç.
@raquel_lost recomana El calaix dels vols perduts, que acaba de llegir.
Moltes gràcies
4t vídeo d'aquesta sèrie de converses amb el lema Amistat i llibres, aquest cop entre Àngel Martí i Jesús M. Tibau.
Parlem dels nostres nous llibres, Pells de sorra i escates, i A mig camí de la incertesa, d'activitats i inquietuds compartides, etc. Àngel és una persona activa, sobretot a L'Ametlla de Mar, membre de l'Ateneu Calero, i participant habitual dels diLLUMs d'arts al Forn. Comentem el llibre col·lectiu Llums del delta, amb ànim de recollir fons per a salvar el Delta, el seu recull de paraules Lo parlar calero, i moltes coses més que ens uneixen i compartim per a les que necessitaríem unes quantes hores més.Ahir, entrevista amb Sílvia Tejedor a cadena SER Ebre, parlant del Premi de Narrativa Breu Ciutat d'Amposta, de la motivació d'escriure relats amb el fil conductor de l'esport (en llegeixo un), i recordem que tot just fa 20 anys del meu primer acte literari, la presentació del llibre Tens un racó dalt del món.
Avui, 4 de maig, fa 20 anys del meu primer acte literari: la presentació del meu primer llibre en solitari Tens un racó dalt del món.
Ja havia arribat a les llibreries abans d'aquell primer Sant Jordi meu, però vam deixar la presentació per a més tard.
L'entrada en societat literària fou al Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa. Va fer els honors Ignasi Riera, que presentà La peste bucòlica, de Víctor Canicio, i, Tens un racó dalt del món, tots dos d'Editorial Montflorit , que confià en publicar el meu recull de contes.
Tens un racó dalt del món s'ha convertit en una mena de marca, donant nom al meu blog, a una secció que vaig tindre a La Plana Ràdio, i al programa de televisió de Canal 21 Ebre. Potser molta gent no sap que el títol és un anagrama del meu poble, Cornudella de Montsant.
Vint anys després, amb setze llibres en solitari publicats i uns quants al calaix d'espera, i una cinquantena de llibres col·lectius, no sé si he arribat a complir el desig que em van fer els companys de feina del Servei de Cultura llavors, escrit al revers d'una invitació a l'acte que conservo: "Que aquest sigui el primer de molts més èxits".
Això de l'èxit és relatiu: compto amb un reduït però fidel nombre de lectors i, sobretot, lectores, i atresoro una llarguíssima llista que no para de créixer a ka meva estimada família de lletres.
Dissabte al matí, 1 de maig, a l'hora del vermut, presentació al tercer intent, després de diversos ajornament, del llibre Continuem?, amb textos d'Ernest Redó i fotografies de Carles Carreras.
Hem patit fins a l'últim moment, ja que la pluja ens amenaçava des de feia dies, però la llum ha acabat imposant-se a Lo portal de Tamarit de Tortosa.
La capacitat artística i vital d'Ernest Redó feia que l'acte havia de ser divers, amb la presència indiscutible de la música.
Fidels, i amb la reserva prèvia de l'espai limitat pel tema que tots sabem, el pública va arribant i fa un ple absolut, obviant qualsevol risc que l'aigua faci efectiva la seva amenaça.
Després de la salutació del regidor de Cultura, Enric Roig, comença l'acte amb unes breus i emotives paraules del mateix Ernest, de Ricardo Gascón, que explica les primeres impressions en llegir el llibre, i de Jesús M. Tibau, que explica les múltiples facetes de l'autor que es poden llegir als seus textos: pare, mestre, tendresa, implicació, autocrítica, reivindicació...
El llibre combina la poesia amb relats hiperbreus, amb contes de llargària més tradicional, amb relats d'escenes íntimes i familiars, oníriques, realistes, i iròniques, i tot fusionat amb les magnífiques imatges de Carles Carreras.
A continuació, el moment més emotiu, en què sa filla, Júlia Redó, amb sorpresa de son pare, recita un dels poemes del llibre, gràcies al guió de Valer Gisbert.
Tibau llegeix el conte L'Àpat, que acaba amb una divertida recreació del final del llibre, i un bol de garrofes que convidem a tastar a Ernest (si llegiu el llibre, ho entendreu).
La part musical comença amb la interpretació de diverses cançons acompanyat d'Albino Tena a la guitarra, i després amb membres del seu grup Obscens.
Tot plegat, un acte molt divers i emotiu que podreu veure sencer gràcies novament a la gravació que n'ha fet Rafael Ricote.
Més imatges de l'acte en aquest àlbum.
Revisar paper vells i recordar que a COU em va quedar Literatura per a setembre.
La flamenca Emma, d’Irene López, amb il·lustracions d’Ainhoa Kuns
Sinopsi
El conte narra la història de
l’Emma, la flamenca més flamenca del Delta, que viu a la colònia de la Badia
dels Alfacs. Ella, juntament amb la seva germana, Fangar, i el seu amic,
Soleil, ens explicarà com s’ho va fer per convertir-se en una prestigiosa investigadora
en la recerca de la cura del càncer de mama.
El conte, amb un clar ADN ebrenc,
està inspirat amb el vídeo promocional del Projecte Emma, obra de Lydia Beltri,
de Lupini & Ratini Produccions Siderals. La voluntat última del conte
és transmetre la història que hi ha al darrere de la malaltia als més petits i
fer que aquests la coneguin de prop i, potser, amb un punt menys de dramatisme.
Podent-lo utilitzar també com a material pedagògic als centres educatius del
Baix Ebre, així com també a través de la Xarxa de Biblioteques de Catalunya,
tot fent-ne contacontes i presentacions didàctiques.
El conte és una peça més d’un laboriós projecte solidari de l’equip que centra la seva investigació en la recerca del càncer de mama a l’ICS a les Terres de l’Ebre. La iniciativa, dirigida per l’investigador, Carlos López, és encapçalada per la Fundació Doctor Ferran. És per això que tots els beneficis recaptats amb la venda d’aquest conte, i de tots els productes de marxandatge ja existents del Projecte Emma, van destinats a aquesta recerca.
