quan la ciutat camina entre foscors

 

Jugant a pistis

 Quan era petit, com molts xiquets, jugava a pistolers –de fet en dèiem pistoleros, o simplement pistis. En algun moment, desenfundava a tota velocitat el meu revòlver, apuntava amb aplom, i disparava de forma precisa. A la nostra imaginació mai no fallàvem, però sovint el contrincant, que li havia tocat a sorts fer d’indi, al·legava que la bala li havia passat fregant el costat. Llavors s’encetava una brandada discussió que acabava dolçament a l’hora de berenar.

De gran, l’únic gest en què rememoro aquells duels de carrer és quan em trec de la butxaca la clau del cotxe, apunto amb una destresa que roman intacta en algun racó de la memòria, i disparo ones invisibles sense vacil·lar. El vehicle, a mercè del meu comandament, no pot argumentar que no l’he tocat, perquè un so característic, i la guerxada dels intermitents, demostra la meva punteria i que desbloquejat les portes. De vegades tinc la temptació de posar la clau davant de la meva boca, i bufar per a escampar el fum del tret, amb pinxeria, però els adults, massa sovint, tendim a amagar el xiquet que portem dintre. 

Costers

 

Quan tenir cura és una camí d’anada i tornada.

 

Principis de novembre. Dia de vent a Tortosa, avui especialment fort, i després de sis mesos d’estiu, les temperatures han baixat sobtadament i la sensació de fred s’accentua. Al carrer, una dona gran en cadira de rodes. Son fill, que empeny la cadira es treu la jaqueta -es queda amb màniga curta-, i li posa al davant per a tapar-li el vent. Ella, amb les molles d’autoritat que li resten a causa de la feblesa física i l’evident dependència, protesta enèrgicament: “te constiparàs tu, te constiparàs tu!”

Ai, les mares, amb l’instint invencible de tenir cura. Quan tenir cura és una camí d’anada i tornada.

Com oblidar una mirada pertorbadora

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com oblidar una mirada pertorbadora.    

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

Llegint Fusta de carrasca, de Manel Alonso i Català

Amb la poesia de Santi Borrell

 

Ahir, de nou a la Biblioteca d'Amposta per a la presentació del nou llibre del company Santi Borrell, amb qui he compartit moltes activitats i que ens fa de nexe entre les Terres de l'Ebre i el Penedès. I molt ben acompanyat. Presenta el llibre Tomàs Camacho, amb els seus somriures habituals, que entre altres interessants comentaris pregunta a l'autora com se sent com a poeta. Santi respon que és com un puzle desconegut, un mirall brut; la poesia és un instant que sorgeix d'altres instants.

Us deixo amb la lectura d'un dels poemes:

El fabricant de records, a Tortosa

El proper 12 de novembre participo a una presentació especial del llibre El fabricant de records, de Martí Gironell, últim premi Prudenci Bertrana.

Jo són una bona colla de llibres que li he presentat. El `primer, l'any 2009, La venjança del bandoler, i l'últim va ser el primer acte on vaig participar durant la pandèmia, l'octubre de 2020 a Móra d'Ebre.

En aquesta ocasió, en parlar de la vida i l'obra d'un fotògraf de principis del segle XX, Valentí Fargnoli, juntament amb la gent de La 2 de Viladrich, he buscat un espai singular, diferent, per a treure els llibres de llibreries i biblioteques. Per això presentarem el llibre a l'estudi fotogràfic d'Òscar Lanau, al passeig Moreira, 11, al barri del Temple de Tortosa. Crec que és un bon lloc per a parlar de màgia de la fotografia.

Us deixo la lectura d'un fragment del llibre com a tast.

jugar

 Travesso la plaça del Carrilet de Tortosa. Fa poques setmanes l’Ajuntament ha retirat els jocs infantils, i els ha traslladat per a reagrupar-los amb d’altres a la plaça de les Corts Catalanes, tot just al costat, a escassos metres, i a resguard de l’ombra dels arbres. Al seu lloc s’hi noten les rajoles del paviment nou.

Un xiquet, mentre sa mare parla amb una altra dona en un banc, potser fent temps per a anar al CAP, juga saltant de rajola en rajola, en uns moviments que he vist milers de vegades, i que segurament jo també feia de petit. Reflexiono que els xiquets, per a posar-se a jugar, no necessiten de jocs; en tenen prou amb un altre xiquet, o simplement en avorrir-se.

Conxa Solans visita Tens un racó dalt del món

Conxa Solans visita Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre en motiu del seu llibre El llarg camí del sol, finalista del premi Josep Pla, 2021.  

Ambienda part en Beirut i part al poble d'Alaró, ens parla de conflictes polítics, de la tasca periodística, d'amor, de fascinació, de formes diverses de viure la feminitat, i d'altres conflictes com les centrals nuclears i la pesca.

I la recomanació literària de Sergi Bassa de la llibreria Bassa de Móra d'Ebre: Tinc algunes certeses i molts dubtes, de Natza Farré.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Pep Aguadé.

El programa es podrà veure en directe l'1 de novembre a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat  

El mon camina amb paus de plom

 

Com ser un expert en bombolles de sabó

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com ser un expert en bombolles de sabó.    

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

Alguna cosa ha anat malament, però no et preocupis, no és culta teva

 

En obrir una aplicació del mòbil m'apareix aquest missatge.

A banda del minúscul problema que em genera, en aquest cas, que alguna cosa ha anat malament, agraeixo que em deslliuri de qualsevol culpa, perquè hereu des de fa segles de la moralitat cristiana que assetja la nostra societat, sovint no puc evitar el pes de la culpa de qualsevol cosa, gran o petita. 

Aquest cop no, puc respirar tranquil. 

I gràcies també per animar-me a tornar-ho a provar. 

De fet, no sé si el missatge es referia a l'aplicació del mòbil, a la vida, o al país.

Coses que em trobo

 Fa setmanes que porto aquest fotografia a la galeria d’imatges del meu mòbil. La vaig fer dies després d’iniciar el curs, a prop d’una escola. És un d’aquests petits i senzills objectes que considero tresors, #cosesqueemtrobo. Les lletres que formen un nom -que desconeixia, per cert- que em criden des del panot gris de la vorera, trencant les seva hermètica alineació, i que em poden suggerir mil històries. Un nom caigut, imagino que desenganxat de la peça de roba d’una xiqueta. Un nom –allò més bàsic que serveix per a identificar-nos- perdut. O perduda potser la peça de roba, ara sense la marca que la distingeix. És tan fàcil perdre’s, sense els adhesius adients; o assolir la llibertat.

Cada instant és una flama

I alça el vol cada minut, cada instant és una flama.

 Inspirat en una fotografia de Francesc Sans Vidal.

Aquest vici d'escriure

 Rebudes les galerades del nou llibre.

Aquest vici d'escriure que no para.

Noel Luna

 Dissabte passat, feliç de veure feliç Noel Luna al concert de presentació del seu primer disc, a Amposta.

Fa uns anys que el conec i que sóc devot enamorat de la seva frescor, de la forma en què es posa a la butxaca el públic ell tot solet amb la guitarra, de la naturalitat amb què parla i es mou tant a l'escenari, o quan ens trobem a qualsevol lloc, o pels àudios de whatsapp que m'envia. Sempre és ell, autèntic. Té uns quants talents, algun innat, difícil de trobar en una mateixa persona i, el més important, es fa estimar amb adorable facilitat.

Però aquest cop anava acompanyat d'una banda formidable, i ens oferiren un gran concert.

Gràcies per existir, Noel. Seguiu-lo.

A les Jornades de les Lletres Ebrenques

 La setmana passada van tenir lloc les XVII Jornades de les Lletres Ebrenques a Amposta. Cada any en parlo, perquè es tracta d'una de les cites anuals més estimada, dirigida per la també estimada Joana Serret i que, cal dir-ho, ha tingut el suport de companys de la Biblioteca i dels diversos consistoris municipals tots aquests anys, que han apostat per mantenir i fer créixer aquest esdeveniment literari i cultural de vital importància.

S'organitzen molts actes, on sempre pots conèixer gent interessant, i  escoltar propostes i prendre nota de sàvies i/o emotives paraules.

Però el que jo més espero amb emoció és el retrobament amb la familia de lletres que no para de crèixer, i us deixo algunes fotos de mostra.

 

ets esperança

 

Com recuperar la innocència

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com recuperar la innocència.        

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

passadís de tots els blaus