De tornada de la feina, en una botiga, em fixo en un maniquí assegut dalt d’una biga transversal, en actitud reposada. A la botiga del costat, un altre maniquí duu una maleta penjada del braç, com a punt de viatjar. No crec que ni l’un descansi d’haver fet res en un passat proper, ni l’altre tingui plans d’anar enlloc en un futur immediat. Al costat de casa, una botiga amb maniquís sense cap. Sempre hi ha algú pitjor que tu.
Anna Molina visita Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre, per a parlar-nos del seu tercer llibre, el recull de relats Anècdotes de primera magnitud.
Montse Cateura i Enric Franch de L’Ateneu Calero, ens recomanen Carvalho, problemas de identidad, de Carlos Zanón.
També recomanem el llibre Dejà lu, Helena, de Maria Sanplà.
També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Coia Valls.
Fa uns anys que em prenc una pastilla cada matí, a l’hora d’esmorzar, de color salmó per a més dades. El medicament estava presentat en packs de set unitats, i m’agradava encetar-lo el dilluns, veure que en quedaven quatre el dijous, i prendre’m l’última el diumenge, abans de llençar l’embolcall al contenidor per a reciclar envasos que tenim a la cuina. Això feia que la vida semblés més ordenada, cohesionada, li donava sentit. Però fa unes setmanes han canviat la presentació, i ara els packs són de vuit, i em sento desorientat, perdut, sense rumb, sense timó, sense veles..., no sé ni quina metàfora marinera fer servir.
Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Mura, un país del qual no haureu de desvetllar els seus secrets, ni demanar una pizza.
El pintor tortosí Antoni Casanova (1847-1896), de Gerard Vergés
Veu i muntatge Jesús M. Tibau Lectura d'un fragment on parla de la tristesa del pintor Música, Gymnopedies, d'Erik SatieContinuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Tremència, un país que es creu el més bell del món; recomano no contradir-los.
Lectura d'un fragment de No es la derrota, sinó el vent (Onada Edicions, 2016) un recull de contes on en tots apareix un mitjó perdut a la vorera, i ens planegem diverses possibilitat sobre com ha anat a parar-hi, o què serà d'ell després. En aquest cas, el culpable és un noi enamorat, que bada, i que no l'ha estès correctament.
Recordeu la sensació d'estar enamorat per primera vegada?
Hi ha una guia didàctica feta per Josep S. Cid, per a treballar el llibre a escoles i instituts.
Miro desvagat per la finestra d'un restaurant. Veig un moixonet mig amagat altre les rames d'un arbre. Costa distingir-lo. Moixó, arbre... Lamento la meva incapacitat per a recordar els noms de moixons, arbres i peixos. Decideixo fer una foto i preguntar-li el nom a l'amic Vicent Pellicer, tot un expert en fotografiar i conèixer i estimar moixons (una cosa porta l'altra). Però no soc prou ràpid i el moixonet vola. Com que l'arbre no se'm pot escapar, i ja estic en posició, el fotografio i li envio a Vicent. Lamenta no poder-me ajudar; ell coneix la flora silvestre, però no tant els arbres ornamentals. Com ja li he encomanat el virus de la curiositat, em demana que li digui el nom si l'esbrino. Ell mateix, més tard, victoriós, entre exclamacions, em confirma que es tracta d'una troana. El moixó no ha tornat a aparèixer, però he vist entre les rames una altra espècie invasora, que no és ni fauna ni flora: una mascareta.
Dos desitjos: que les mascaretes desapareguin aviat de la nostra vista , i aprendre noms de moixons.
A la cua del supermercat, ja porto a les mans les tres o quatre coses que he entrat a comprar i que necessitava. A dos metres de la caixa, em deixo caure a la trampa que paren estratègicament, i agafo una bossa de papates xips d’oferta. La dona que està davant meu a la cua s’ha girat, ha vist el meu moviment, ha llançat una mirada a la bossa que tinc entre els dits, i també n’agafa una amb un gest ràpid, com si d’un atac per sorpresa es tractés. Això de les temptacions s’encomana, o potser la dona m’ha fet servir com a justificant. La bossa de patates no estava a la meva llista de necessitats, i crec que tampoc a la seva, però de vegades, això de les necessitats és relatiu.
En motiu del 14 de febrer, em conviden a enviar a Ràdio Benicarló un fragment de la meva obra en què estigui present l'amor.
Escullo un fragment de No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions, 2016), en què un jove enamorat pateix els estralls de ser enamorat per primera vegada.
Es pot escoltar en aquest enllaç, a partir del minut 1.57.00
Bar de menú, funcional, dels que cal fer lliscar una safata on et posen els plats del dia que vas escollint. Mare i filla agafen el dinar. La mare és gran, camina amb cura, passets curts, i li penja de la mà un bastó que deu fer servir com a assegurança, per si de cas. La filla agafa la seva safata i la porta a la taula . La mare fa el mateix, però només avança un parell de passes, perquè la filla va de pressa a agafar-li la safata de les mans. Aquell moment en què comences a perdre autonomia i seguretat en les teves passes, però no et resignes a acceptar-ho, i creus que podràs continuar fent tot allò que portes tota una vida fent, almenys un dia més. Aquell moment en què ta mare et necessita, i li pots tornar tot allò que féu per tu de petita. Aquells moments d'incertesa, quan cal aprendre el nou paper que ens reserva la vida. Un dia més. De moment un dia més.
Escolto com en un bar, una dona gran, més propera als 80 que als 70, demana 'un tallat descafeïnat amb llet de soja, ben calent, ben calent, tot'. Posa èmfasi en el 'ben calent, ben calent', que pronuncia amb energia.
Prenc nota mental de comentar-ho amb mon fill; sé que se'n riurà, perquè li recordarà sa iaia, que també ho vol tot ben calent. I efectivament.
Després dels Encanteris i trucs de màgia amb què vaig col·laborar l'any passat amb el Diari La Veu del País Valencià, renovem la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Gàsia
Res és com quan estaves aquí. Ho he intentat, però no he aconseguit que fos igual.
--
Em sento cada cop més prop teu, Beatriu, però trobaré a faltar el mar.
--
S'equivoca qui pensi que les mans són nostres; nosaltres pertanyem a les mans. Elles saben quan cal podar els arbres del jardí, collir les nespres, arrencar la mala herba, i també són elles, després d'una llarga jornada, les que sostenen el meu cap mentre veig com somriuen els nostres ocells. Quan a casa tothom dorm i estic massa cansada per a contrariar-los, les mans comencen a recollir la infància dels nostres fills.
--
Els dies que passa una cosa tan gran com la mort d'una mare no es converteixen en records. Se'ns queden aferrats com pigues de la pell, que mai més se'n van. Són massa dolorosos per a arribar fins al cervell; per això es queden a la pell.
