Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Nel, i el perill de caure en la melangia després de descobrir les seves cataractes.
Ahir a la llibreria la 2 de Viladrich de Tortosa, participo a la presentació del llibre Dejà lu, Helena, de Maria Sanplà (La Banya Edicions, 2022), una història inquieta, ben escrita, interior, amb el fet d'escriure com a bàlsam o teràpia d'un personatge fràgil que al llarg de la seva vida busca diverses crosses que l'ajudin a anar endavant.
Us en deixo un fragment:
Ja sabeu que camino mirant cap a terra, atent als petits tresors que em pugui trobar, i si hi ha paraules escrites, la temptació es multiplica. M'aturo a fer una fotografia a aquesta nota, mentre un parell de dones m'esquiven i, suposo, em miren estranyades. No sé si si és una llista per a anar a comprar, o una campanya moderna per a les properes eleccions.
Si és un programa electoral, promet coses ben concretes.
Montse Cateura i Enric Franch de L’Ateneu Calero, ens recomanen La vida autèntica, de Montse Barderi.
També recomanem La diligència, de Marta Magrinyà.
També cites literàries i un text inspirat per la fotografia d'Andrés Fonollà.
Aquesta setmana presento dos llibres força diferents, però molt recomanables tots dos: Sota el fang, de Joan Roca, i Dejà lu, Helena, de Maria Sanplà.
L’olor
que ens porta cada blau, la carícia del temps a les ones, el pas de les dunes
sense pressa, la paraula nua que ens abriga, el cos quan arriba el vespre vora
el riu... Les sensacions que són capaços de fer-nos viure els versos d’una
poeta com Zoraida Burgos tendeixen cap a un infinit que, estranyament, sentim
proper. La màgia dels seus mots ens evoca paisatges, interiors i exteriors, que
a cada lectura es transformen, com es transforma la llum del dia, o de les
estacions.
Concretar
les imatges suggerides no és tasca fàcil; requereix sensibilitats adients, ulls
destres a sentir, sentits amb la gràcia de mirar.
Hem
proposat aquest repte a catorze mirades de femení, i el resultat ha estat un
diàleg suggerent i bell entre dos formes de poesia, la paraula i la imatge,
unides en aquesta exposició col·lectiva de dones del territori, amb total
llibertat creativa, i inspirades per textos de Zoraida Burgos.
la inauguració tindrà lloc el 13 de març de 2023, a les 18.30 hores, al Palau Oliver de Boteller de Tortosa.
Participen a l’exposició: Carme Pla, Maria José Piorno, Marta Escolà, Pilar Madorran, Susanna Ferreres, Eva Mascarell, Mercè Sebastià , Montse Boldú, Sara Ismael, Núria Caro, Anna Zaera, Begonya Ferré, Coia Valls i Carme Domènech
Rafael Ricote és el comissari de l'exposició. Més informació a la seva web.
Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, L'Essència, un país que fa de la jardineria una religió; emporteu-vos el record de les olors i alguna llavor.
Ahir, agradable conversa amb Núria Calvó al programa Tràfic d'abstraccions de Ràdio Tarragona, on col·laboro cada divendres amb els meus nanocontes.
El proper 16 de març, a la llibreria la 2 de Viladrich de Tortosa, participaré a la presentació del llibre Dejà lu, Helena, de Maria Sanplà (La Banya Edicions, 2022), una història inquieta, ben escrita, interior, amb el fet d'escriure com a bàlsam o teràpia.
Us en deixo un fragment:
Visita a la clínica dental que he ajornat unes setmanes,
amb temor que aquest retard hagi complicat el problema inicial. Altres
prioritats han requerit la meva atenció, i ho tornaria a fer , sense dubte, em
dic a mi mateix, convençut, o per a convèncer-me; però fa anys que intento no
enganyar-me massa sovint (ens coneixem una mica, jo i jo), i reconec que certa
por a aquest tipus de servei (injustificada en base a la meva experiència) em
posava fàcil agafar-me a qualsevol excusa.
Anàlisi professional de la situació, radiografies que em comenten per a explicar com està el tema i les possibles solucions, que debaten entre dos dentistes, crec que mare i fill, amb termes tècnics que tradueixen per a la meva comprensió. La mare, que ja em coneix de fa anys, em tranquil·litza: si hagués vingut fa setmanes, no hi hauria guanyat res; no crec que m’enganyi, però segur que ho diu en part per a treure’m el remordiment. Potser la compassió està inclosa al pressupost que em detallen; és benvinguda, sigui com sigui.
L’olor
que ens porta cada blau, la carícia del temps a les ones, el pas de les dunes
sense pressa, la paraula nua que ens abriga, el cos quan arriba el vespre vora
el riu... Les sensacions que són capaços de fer-nos viure els versos d’una
poeta com Zoraida Burgos tendeixen cap a un infinit que, estranyament, sentim
proper. La màgia dels seus mots ens evoca paisatges, interiors i exteriors, que
a cada lectura es transformen, com es transforma la llum del dia, o de les
estacions.
Concretar
les imatges suggerides no és tasca fàcil; requereix sensibilitats adients, ulls
destres a sentir, sentits amb la gràcia de mirar.
Hem
proposat aquest repte a catorze mirades de femení, i el resultat ha estat un
diàleg suggerent i bell entre dos formes de poesia, la paraula i la imatge,
unides en aquesta exposició col·lectiva de dones del territori, amb total
llibertat creativa, i inspirades per textos de Zoraida Burgos.
la inauguració tindrà lloc el 13 de març de 2023, a les 18.30 hores, al Palau Oliver de Boteller de Tortosa.
Participen a l’exposició: Carme Pla, Maria José Piorno, Marta Escolà, Pilar Madorran, Susanna Ferreres, Eva Mascarell, Mercè Sebastià , Montse Boldú, Sara Ismael, Núria Caro, Anna Zaera, Begonya Ferré, Coia Valls i Carme Domènech
Rafael Ricote és el comissari de l'exposició.
El nostre pitjor enemic, la meva primera novel·la, el llibre que més em va costar escriure, amb qui més vaig lluitar en un combat cos a cos. Malgrat tot, ens hem reconciliat i ens mirem amb respecte i, perquè no dir-ho, amb estima.
Fora d’un restaurant proper a casa, en trobo una parella gran que en surt. Ella diu, en to de lament: Hauríem d’haver agafat la tauleta del costat de la finestra. En moltes ocasions, és molt fàcil saber, a misses dites, quina decisió s’hauria d’haver pres; tan fàcil com sovint inútil. Per l’aspecte i l’accent dedueixo que estan de pas i, per tant, suposo que no podran reparar aquesta petita errada estratègica. Tant de bo això no els malmeti el record d’un bon dinar.
A la secció De pel·lícula, un fragment de Tomorrow is forever (1946):
El passat, amb tot allò de bo i de dolent, està fora del nostre abast. Se n'ha anat. Hem d'aprendre a oblidar-lo. Vostè i jo, tots, nosaltres, el món, hem de viure pel demà, perquè el demà és per a sempre.
Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Palícia, famosa i gaudida per les seus places, i moments puntuals de follia.
Camino per Tortosa dins del meu circuit diari d’allò més habitual. A poca distància, veig que Albert Aragonés arriba a casa seva, carregat amb dues grans bosses. Tortosa és una ciutat de mida humana, i els malalts de cultura ens coneixem pràcticament tots. A l’Albert hi arribo des de diversos fronts: com a artista de poesia visual, com a gestor de l’extraordinària pàgina d’internet beaba, amb ànim enciclopèdic de recollir tots els autors ebrencs i les seves obres, i com a professor. L’últim contacte que havíem tingut és per la seva faceta docent, ja que he estat convidat dins del programa d’Autors a les aules a visitar el seu institut, i que hem ajornat per problemes mèdics.
M’hi aproximo i, sense cap altra introducció, li pregunto assenyalant les dues bosses que ha deixat a terra mentre busca la clau: t’ajudo a carregar? Em mira i somriu. M’agrada entrar de bon humor a les converses, despertar somriures. Ràpid de reflexes, em segueix el joc. Jo creia que venia del supermercat, però de seguida m’adono que no, que deu tornar d’algun hort. S’acotxa i em dona quatre de les taronges que porta, i em diu: té, per a dinar. No puc rebutjar un oferiment així, d’una de les fruites que més m’agraden, que tant valorava de petit al meu poble de secà, i que tant gaudeixo des de que visc a les Terres de l’Ebre.
Abans de continuar, em pregunta pels problemes mèdics, i li contesto que tot millor. Quedem que reprogramarem la visita a l’institut passat Setmana Santa, és a dir, quan s’acabi el trimestre i disposin de més temps per a preparar-la.
Tot plegat han estat un parell de minuts, intranscendents en aparença, que no han afectat les nostres vides, però vull creure que les han fet més humanes. Aquests instants són deliciosos, de petites complicitats personals, de simpaties mútues, que no costen diners i que sovint no valorem prou. De postres, a dinar, em menjo el seu sucós regal mentre penso en escriure aquest apunt. L’olor de la taronja romandrà entre els meus dits tota la tarda.
Lectura d'un fragment del meu dietari L'espectacle de la vida (coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis) el llibre que més m'estimo.
En aquest fragment recordo un moment amb el màxim protagonista del llibre, mon fill, quan encara no tenia cinc anys. Gràcies a la literatura per motivar-me a escriure i reviure amb més intensitat aquests moments.
Si voleu compartir les emocions, podeu demanar el vostre exemplar.
