29 d’octubre de 2021. Camí de Tarragona a un
doble acte de presentació del meu nou llibre, el dietari L’espectacle de la
vida, coeditat per Ganzell Editors i Editorial Petròpolis. Com sempre que faig
un acte d’aquesta mena, m’agrada arribar amb temps, aparcar el cotxe lluny del
centre, i aproximar-m’hi lentament, a peu. En aquest cas, a la zona del Joan
XXIII, que em serveix d’excusa per a passar pel costat de l’abans anomenada
residència Sant Jordi, on m’hi vaig passar set cursos, i on tants records i
vivències transcendentals per al meu present vaig viure. Aquell noi que
compartia habitacions amb altres nois de tota la província, àvid visitant de les
llibreries de la ciutat on consumia tots els llibres que li permetia el seu
ajustat pressupost, que va escriure uns primers poemes que resten amagats amb
tendresa, no somiava que avui presentés el meu dissetè llibre.
Em dirigeixo cap a Casa Boada, l’antic bar
familiar de l’Eduard Boada, ànima i cor, peus i mans, de Ganzell Edicions. Quan
m’hi aproximo, gravo al mòbil un parell d’apunts del dietari que no paro
d’escriure, que m’inspiren situacions quotidianes amb què em trobo.
Arribo a casa Boada i truco l’Eduard, que treu
el cap per la finestra del primer pis i em baixa a obrir. Entro amb cura perquè
el local és una mena de santuari que vessa records i vivències a cada racó de
paret, i perquè acaba de fregar el terra.
Allí hem quedat per fer petar la xerrada de
forma distesa amb companys i gent de la premsa. Tenim el goig que vingui l’Olga
Xirinacs, que ens multiplica l’experiència i trajectòria de tots. I El Francesc
Valls Calçada, que em presentarà el llibre per enèsima vegada. I també
periodistes com l’Òscar Ramírez, Cristina Serret i Mònica Marchesi. Jaume
Llàmbrich, ànima i cor, peus i mans, d’Editorial Petròpolis, amb qui comparteixo
un llarguíssim camí de col·laboracions, porta vi i cava, que combinen a la
perfecció amb uns pastissets de Tortosa, de cabell d’àngel, és clar.
L’ambient és molt agradable, amb una barreja
tènue de llum interior i exterior, que entra per les portes i finestres a mig
obrir. Em fixo que alguna gent que passa pel carrer no pot resistir-se a fer
ullada, sorpresos potser per veure oberta una porta que roman tancada des de fa
uns anys. Potser d’això van tots els llibres en general, i aquest en concret,
de mirar, de deixar que entri llum; som éssers eminentment curiosos, els
humans.
Estem tant a gust, que se’ns fa l’hora de la
presentació a la llibreria Adserà, i hi arribem just a temps, quan ja ens
esperen. Em trobo amb amics i companys com la Conxita Jiménez, coincideixo per
primer cop amb el blocaire Joan Abentín,
o el dibuixant Amat Pellejà, amb qui he col·laborat en un projecte que esperem
fructifiqui aviat.
Per dos dies, no inaugurem l’espai que dediquen
a aquests actes; ens ha avançat per poc el Marc Moreno i Després de la
vergonya. És un espai molt agradable al fons de la llibreria, abans habilitat
només per a activitats infantils. Dies abans, a twitter, la propietària
explicava que aquest espai, quan era petita, era un magatzem, i que ella
saltava damunt les capses de cartró per a aplanar-les. Vaig comentar que
m’agradaria saltar damunt d’una capsa el dia de la presentació, però pensen que
no ho dec dic seriosament, i no n’hi ha cap de preparada per a fer-ho. Resta
pendent aquesta acció poètico lúdica per a la presentació del proper llibre.
Al costat del Francesc Valls, parlem sobre
aquest gènere obert i lliure del dietarisme, que ofereix una excusa perfecta
per a practicar el verb mirar, per a gaudir de l’espectacle de la vida de forma
activa, amb predisposició per a emocionar-se de les petites grans coses que ens
envolten. En aquest enllaç podeu llegir la seva intervenció. Acabo la meva intervenció fent escoltar els dos àudios que he gravat
avui a Tarragona, per a afegir al dietari que continuo escrivint, perquè la
vida és insistent, i no para de trucar-nos a la porta amb els seus dits
invisibles i visibles alhora, si tu vols.
En acabar, amb l’Eduard i el Jaume, potser una
mica cansats, però satisfets de la feina feta, anem a fer un mos abans de
tornar a les nostres cases, a les nostres vides. Baixem Rambla avall, aquesta
nit que ha plogut mentre érem dins la llibreria, ni abans, ni després;
s’agraeix el detall. Compartim records íntims i tres tapes grans. A banda de
llibres, forgem amistat.
.
Un moment de la presentació.
Un altre moment.