Assegut a la falda que fa de trona, el meu fill m’agafa les mans. Hi juga, les mossega, les mou com titelles al seu poder. I jo em deixo fer, esclau del seu riure.
Me se va passar la commemoració
Fa 3 hores
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Sempre som esclaus de la felicitat dels fills, pero compensa tant.
Les seves caricies, els seus petons, i OH, les seves petites grans abraçades. Son el millor del mon
Que tendre... espero algun dia ser esclava d'un petit-gran tresor d'aquests. (Però més endavant, eh?)
Fer el titella no és tan dolent com ens han fet pensar.
És que no hi ha res millor com una rialla d'un petitó!
Publica un comentari a l'entrada