06 d’agost 2007

Las ratas, de Miguel Delibes

Acabo de llegir per enèssim cop un dels clàssics de la meva tauleta de nit. Tinc a Miguel Delibes en un lloc destacat de la llista d’autors preferits, i Las ratas va ser el llibre amb què el vaig descobrir. La primera lectura va ser el 1980, mentre estudiava 2n de BUP, en aquella edat quan certs llibres deixen una marca inesborrable. No és estrany que aquell cop, al xiquet tendre que era encara, l'impactés el drama de la Castella rural que tant bé narra Delibes. Sense cap mena de dubte, Las ratas va ajudar a obrir els balcons de la consciència social que duia al meu dintre. Perquè els llibres ajuden a desenvolupar la personalitat dels lectors, especialment als més joves, ens mostren noves perspectives, posen en paraules els nostres sentiments; però difícilment treuran a la llum res que no sigui nostre.
Las ratas narra el drama d’un petit poble, esclavitzat a la terra i al cel, on la incultura, els prejudicis i la innocència campen al seu gust. Delibes ens mostra el camp de Castellà en tota la seva bellesa canviant, al ritme de les estacions, i també la seva crueltat. A la primera pàgina ja ens deixa intuir aquest panorama pessimista amb paraules com "nube de cuervos", "chopos desmochados", "sucio pie desnudo", "graznidos siniestros", "surcos pesados" … en un poble que arriba a la degradació de caçar rates per a menjar.
No té desperdici ni un dels personatges del poble que viuen al llibre, com Matías Celemín, el Furtivo, Justito, el Alcalde, Rabino, el Chico, Tío Rufo, el Centenario, Doña Resu, el Undécimo Mandamiento… Però sobretot destaquen els habitants de l’última de les coves: el tío Ratero, un home brusc i innocent sense gaire enteniment, que l’esforç de pronunciar més de quatre paraules el deixa abatut; Fa, la seva gossa amb la cua amputada, i el Nini.
El Nini és un personatge inoblidable, un xiquet intel·ligent i sensible que odia la mort i sap fixar-se en tots els detalls i que ha après a conèixer com ningú el món que l’envolta. Tots al poble li demanen consell sobre el temps, sobre els animals i, en alguns moments del llibre, se’l compara amb el nen Jesús entre els savis o amb Déu. Però el poble i el cel són una trampa, i no sembla que l’esperança sigui possible.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Durant l'estiu el vaig estar llegint i estant de vacances per Castella i era fàcil imaginar la duresa de la postguerra que reflecteix l'autor.

A més, també em disposo a fer un petit comentari al meu bloc i enllaçaré al teu escrit.