Fora de mi,
ni el temps ni l'espai no s'aturen.
Palpo amb desig i certes dosis de pànic
el fred del vidre que m'allunya.
.
Inspirat en un ail·lustració de Jordi Solano.
Sense mànigues
Fa 38 minuts
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
El fred del vidre , ens mulla la punta del dits d'escalfor de records, de viatges de matinada.
Pren el paisatge que es veu darrere el vidre pel vidre mateix, una finestra oberta al capdavall. Amb el desig que es correspondria a l'escalfor dins el tren, i el pànic pel que pugui haver-hi a l'exterior.
la vida, equil·libri entre el desig i el pànic...
Quin fred que em transmets, als dits, i també a la pell de l'ànima!
El frío de un cristal no se parece a ningún otro...
Quan l'allunyament es darrera uns vidres i els records passan... el pànic del que vindrá es més present.
Publica un comentari a l'entrada