La família tortosina Bou-Antich veu amenaçada la seva majestuosa trajectòria, com un Titànic que topa amb l'iceberg dels Mirabaix, la família manresana.
Al començament, la novel·la fa riure (he, he, he), és una sàtira hilarant, com es diu en alguns llocs, i certament ho és; però la tragèdia (distorsionada fins la caricatura) ens colpejarà amb força i ens regalarà moments inoblidables, cosa que és d'agrair en un bon llibre, ens farà esgarrifar i, al mateix temps, caurem seduïts per les dots narratives de l'autor.
En alguns comentaris també parlen de crítica a la societat burgesa, però l'autor va més enllà de classes socials, nacionalitats, edats o sexes; ens mostra sentiments ancestrals, primitius, que naixen de l'instint de supervivència, de necessitat d'autoafirmar-se.
En alguns moments, el llibre m'ha recordat el Wilt de Tom Sharpe, o la Vida privada de Sagarra, però Sinca li dóna un nou tomb als cargols.
Jo també hi veig una crítica a cert voyeurisme social, a la complicitat de la societat, per omissió, davant les desgràcies alienes.
Quan les coses va malament, poden empitjorar. Però ens espera una segona part.
Us deixo amb un parell de fragments:
2 comentaris:
El tinc a la meva llista :)
M'agradat molt el llibre i totalment d'acord amb el que dius, tot i que m'ha mancat concreció a les referències tortosines.
Publica un comentari a l'entrada