06 de setembre 2013

sense pressa

Les llums de l’ascensor indiquen que ja està baixant. S’obre la porta i en surten una mare i sa filla; la segona, més riallera que la primera. Entro, vull anar al tercer pis, i em trobo que estan premuts tots els botons. Hauré d’esperar, impacient, que s’aturi a cada pis. Estic a punt de dibuixar un mal pensament contra la xiqueta, amb llampecs i trons, com als còmics, però no sóc digne de llançar la primera pedra. Tampoc tinc tanta pressa.

2 comentaris:

kira permanyer ha dit...

jajajaja son dones que deixen emprenta per on passen... al menys hi vas pensar en elles sense coneixe-les durant un temps!

Isabel H. T. ha dit...




Eso se llama despejar el camino para vivir bien el día que está por delante!