14 de novembre 2013

creixen

Fa un parell d’anys, quan el nostre fill anava a la llar d’infants, sovint feia pinya amb un altre xiquet amb qui compartia la seva impossibilitat per romandre quiet gaire estona. Les mestres ens explicaven que, tot i que els separaven algun cop, sempre acabaven junts, jugant, barallant-se, creixent. Els unia un feeling especial que vam comprovar diverses vegades, quan ens trobàvem per casualitat passejant per Tortosa. A tots dos els canviava la cara, s’il·luminava, es posaven a riure, a fer-se ganyotes un a l’altre, part d’un llenguatge que només ells comprenien.
Fa un parell d’anys.

Després han anat a escoles diferents i rarament coincideixen. Quan es troben, no saben què dir-se, han perdut complicitats, records compartits. A les seves escoles hi ha altres xiquets que es diuen com ells, que els han substituït, en certa manera, al seu espai emocional i de joc, que és el mateix. Creixen, i dins dels xiquets de P4 que ara són, hi ha els parvulets que van ser, i es fan ganyotes invisibles.

Cap comentari: