Per a intentar fer alguna cosa diferent, vaig dedicar al Vicent el següent text, inspirat en alguns moments íntims que viu a la muntanya:
D’APRENENT A MESTRE DE NATURA
.
Amb la paciència prudent i calmosa que sols pot ser heretada de vells
pastors, Vicent espera l’arribada del nou dia, que no de la llum, que sempre fa
costat a qui és bon observador i sap com
veure-hi en la fosca aparent de la nit.
Assegut a l’entrada de la
Cova de Vidre, sap que el dia mai falta a una cita, amb una
puntualitat d’astre que Vicent sap valorar. Intueix que no està sol a l’espera,
que l’acompanyen els moixons del Port, delerosos de picotejar els primers
minuts, àvids dels fruits que regala la muntanya, de xipollejar les plomes als
tolls entre gotes que salten com espurnes.
Trenca una nou amb les mans, i el fruit li serveix d’aliment, i el so de
la closca en trencar-se li paga un viatge a la infantesa, al xiquet que es nega
a deixar enrere la il·lusió.
Les últimes estrelles es difuminen entre la llum que avança, però han
deixat perenne un rastre que impregna encara les seves retines, després d’una
nit amorosidament passada al ras, com a Vicent li agrada, amb el cel per
sostre, fos amb la Natura
de la que forma part.
Els moixons ja esquitxen el cel, i Vicent parla amb ells, hi xiuxiueja,
fent servir el llenguatge antic del cor, amb un amor per la Natura que sols pot ser
heretat de vells pastors.
Assedegat de bellesa, mira amb ulls màgics la poesia del Port.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada