El passat 27 de
novembre vaig gaudir i participar a l’Homenatge a la gent gran que es va fer per primer cop a Cornudella de Montsant. Va
ser un acte emotiu, amb una Renaixença plena de gom a gom, en un dia que la
pluja no fou capaç de deslluir. S’homenatjaven els avis i àvies amb més de
vuitanta anys. Ho estàvem en família, acompanyant ma mare. Trobareu una bona crònica
en aquest enllaç.
Tres setmanes abans,
durant la presentació d’El nostre pitjor enemic a la Biblioteca , el Salvador
Salvadó, l’alcalde, em va explicar l’acte i, com aquell que deixar anar la
cosa, em va dir que jo hi podria col·laborar. No és que m’ho demanés, sinó que
ho va dir amb la tranquil·litat i confiança de saber que no hi ha obligacions,
que la meva predisposició és sempre absoluta. Li vaig proposar que diria el que
jo volgués, i li va semblar bé. Una breu reflelxió sobre el que representa
madurar, va precedir la lectura d’un conte, evidentment, amb una velleta de
protagonista “Tossut de mena”, inclòs al recull Una sortida digna. És un dels
meus contes preferits, dels que més vegades llegeixo en públic, perquè crec que
representa bastant el meu estil, amb tendresa, amb humor, amb gent senzilla,
amb gent gran, amb gran gent.
I un altre regal pel
record: mon fill també pujà a l’escenari a llegir una parell de frases
dedicades a la gent gran. Se les sabia de memòria, però li vaig aconsellar que
les portés escrites. I s’equivocà una vegada, però va saber aturar-se, i
demanar perdó, i rectificiar, i continuar. Gent petita; gran gent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada