De vegades, quan vaig en cotxe i m'aturo, obligatòriament, als peatges de les autopistes, els dic alguna cosa amable a les màquines que m'aixequen la barrera després d'haver pagat. De vegades simplenent els desitjo bon dia, o bona nit, o els aconsello que es tapin si fa massa fred. Per què ho faig? No ho sé, potser per posar una mica d'humanitat en una infrestructura tan deshumanitzada, per distreure'm, o simplement per fer somriure als qui m'acompanyen al viatge.
El primer cop que m'ho va veure fer el nostre fill, es va estranyar molt, i em va regalar un dels seus infinits perquès. Ara ja entèn la broma, i és ell el primer en saludar.
Vull pensar que aquest costum formarà part de la humil herència que li podré deixar. No seran grans riqueses fruit dels drets d'autor que cobro, sinó una certa forma de mirar la vida, amb tendresa, humanitat, i ironia.
Potser quan sigui gran continuarà amb aquesta mania, i qui l'acompanyi al cotxe li preguntarà per què ho fa, i ell llavors pensarà en mi, i potser s'emocioni en recordar-me.
Herències humils i inesgotables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada