Primers de gener. Estrany matí de diumenge. Surto encara fosc
rumb al nord, si és que el nord existeix encara. La tasca és impossible i
precisa alhora: intentar donar consol a un amic que ha perdut sa mare. M’ho
prenc en calma, he sortit d’hora per no haver de córrer, perquè no conec el
tram final del camí; ningú no el coneix.
El món, almenys el nostre món, es troba encara en estat de
shock postnadalenc i viatjo quasi sol; m’acompanya l’esqueixada veu i les
esqueixades lletres de Sabina. La carretera buida em regala tot l’asfalt perquè
avanci sense angoixa; s’agraeix l’intent. Els pensaments viatgen a la recerca
d’abraçades impossibles, del meu propi bagatge de pèrdues.
Però arriba imparable la llum i el sol impregna el mar del
seu roig. El fred és intens i el cel clar, i el vent sacseja el cotxe als trams
habituals, i ballen els núvols d’estornells, i no ballen per mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada